divendres, 13 de novembre de 2015

Qüestió de noms


Joan Fuster. Font del text complet (Context històric i més)

Amb la Renaixença es produeix una radical i taxativa revisió de criteris. La represa del conreu culte del vernacle havia de suposar, simultàniament a totes les regions de llengua catalana, la superació del destí dialectal, i per consegüent un retorn. a la idea unitària dels nostres principis històrics. Això, pel que fa a l'aspecte literari. Amb el temps, no solament serà la unitat d'idioma el que es presentarà als ulls dels «valencians», dels «mallorquins» i dels «catalans» que continuen l'esforç renaixentista: una altra unitat, més ampla i, més profunda, eclipsada fins aleshores, torna a la superfície de les reflexions civils de la nostra gent. És el fet de ser i de sentir-nos «un sol poble», que es planteja com un presupòsit i com un projecte de cara al futur. Importa poc, ara, que aquest plantejament sigui compartit per nuclis més o menys extensos del Principat, de les Illes i del País Valencià. El que importa és que hi hagi «mallorquins» «catalans» i «valencians» que assumeixen aquella il·lusió i aquella responsabilitat. Cau fora de l'àmbit d'aquesta nota analitzar les causes políticosocials que ho determinen, aixó. Basta que hi sigui. La qüestió dels noms sorgia immediatament amb una renovada acuïtat. La nomenclatura localista era, d'entrada, un obstacle ja en el pla de les consideracions culturals: la llengua i la literatura autòctones havien de tenir una denominació única. El graciós miratge «llemosinista» era liquidat per filòlegs i historiadors: calia dir «llengua catalana» «literatura catalana». D'altra banda, tot i que les designacions regionals havien de mantenir-se, perquè responen a realitats sociològiques palmàries, també arribava l'hora de restaurar un gentilici comú, que abracés la totalitat del poble catalanoparlant. Res no era tan indicat com rehabilitar el nom de «català», que inicialment havia tingut aquell sentit. Però no podia desfer-se en quatre dies una situació sedimentada al llarg de quatre segles. Els particularismes són uns prejudicis difícils d'extirpar. No oblidem tampoc -fóra ingenu!- que no són gratuïts: hi ha particularismes perquè hi ha particularitats. I en aquest punt és on comença la nostra tasca, avui.

Prejudicis, deia. Tots ells es concerten entorn de la paraula «català». D'ençà del XV, «català» vol dir exclusivament home o cosa del Principat. El gentilici comú -repeteixo- es regionalitza, perd aquell abast «total» que tenia en la ploma de Ramon Muntaner, que acceptava fra Anselm Turmeda, que enorgullia Calixt III. I el localisme s'hi aferra. D'un costat, al País Valencià i a les Illes. Mallorquins i valencians es mostren refractaris a subsumir-se en una denominació com la de «catalans» que ja no té per a ells el valor genèric dels orígens, sinó una específica aplicació regional -que no és la d'ells. De l'altre cantó, al Principat, també el terme «català» ha adquirit una accepció restrictiva. En el millor dels casos, i sempre al Principat, és corrent que el terme «català» sigui emprat amb exactitud quan es parla de llengua i de literatura; però en referir-se a història política o social, a economia, fins i tot a les altres facetes de la cultura, es prescindeix de les Illes i del País Valencià i només el Principat queda coma a titular del gentilici. El particularisme, dones, hi és, a tot arreu. S'ha convertit en una mena d'automatisme mental, per a uns i per als altres.

"Els romanistes de tot el món, que no podien fer cas de les nostres picabaralles cantonals, es limitaren a donar el nom de catalana a la llengua de valencians, mallorquins i «catalans»; novament i ni que fos en el camp filològic, el vell nom internacional del nostre poble revivia"

I la veritat és que, pel que es refereix a les Illes i al País Valencià, ben sovint el fenomen no és res més que allò que acabo d'insinuar: una repugnància al nom. Al nom i no a la unitat. El 1875, Constantí Llombart, un dels més tenaços treballadors de la Renaixença valenciana, escrivia, en polèmica amb Careta i Vidal: «Per a no donar motiu a rivalitats entre los pobles que parlen la nostra llengua, sempre hem cregut lo més convinent l'aplicació de lo calificatiu llemosina a les diferents rames que, despreses de l'antic arbre naixcut a la provençal Limoges, varen arraïlar en Catalunya, València i les Illes Balears». Llombart encara queia dins la seducció de la teoria llemosinista sobre l'origen de la llengua. Però el que en el seu text interessa és l'opció que fa, en decantar-se per un nom d'aparença suparregional, «llemosí», que «no donaria motiu a rivalitats entre los pobles que parlen nostra llengua». Les presumptes «rivalitats» -els particularismes-, doncs, només incidiren en «lo calificatiu». També per defugir la denominació «català» un altre valencià, Nicolau Primitiu, inventaria la curiosa fórmula «bacavès» per designar l'idioma comú -i Bacàvia per al conjunt de les terres on es parla. Totes aquestes proposicions -salta a la vista-, parteixen de l'afirmació prèvia de la nostra unitat, i només des d'una afirmació unitària tenen sentit.

Val la pena de subratllar unes altres frases de Constantí Llombart que segueixen a les ja transcrites. «Res té de particular -deia-, que, aixina com la llengua que es parla en tota Espanya se nomena castellana, perquè en Castella va nàixer, la que parlem hui en la pàtria llemosina, com lo senyor Balaguer l'anomena, o siga Catalunya, València i Mallorca, prenent lo nom d'aon tingué lo bressol, se denomine llemosina, a imitació de lo que els espanyols hem fet en la castellana». El paral·lelisme amb el cas espanyol-castellà no estava gens malament, per argüir contra el localisme reticent de valencians i de mallorquins. L'al·legació de Llombart se'n va a terra des del punt de mira filològic, ja que la llengua «que parlem hui en la pàtria llemosina» no procedeix de «la provençal Limoges», sinó de Catalunya. Però l'argument és vàlid per això mateix, i les resistències «regionalistes» enfront de la denominació de català per a l'idioma comú havien de pensar que entre nosaltres es donava un cas ben semblant al del castellà, idioma que conserva el nom de la regió originària. Els romanistes de tot el món, que no podien fer cas de les nostres picabaralles cantonals, es limitaren a donar el nom de catalana a la llengua de valencians, mallorquins i «catalans»; novament i ni que fos en el camp filològic, el vell nom internacional del nostre poble revivia.

De fronteres endins, a la llarga, la recuperació d'aquest nom per a l'idioma no podia deixar d'acomplir-se. Quan mossèn Antoni Ma Alcover canviava el títol del seu Diccionari, i en comptes de dir-ne «de la Llengua Catalana» en deia «Català-Valencià-Balear», obeïa potser a unes pressions d'ambient que avui ja no existeixen. «Català-Valencià-Balear» de més a més, era una rastellera massa feixuga per a ser viable en altre lloc que no fos la portada d'un llibre. El mot «bacavès» o llengua «bacava», mirava de corregir aquest defecte, i es construïa amb les síl·labes inicials dels gentilicis regionals. Naturalment, era un truc artificiós, amb poques possibilitats d'èxit. Forjat de cara al País Valencià, avui ja resulta del tot inútil: era entre els valencians on havia prosperat més -i per raons més antigues-, la resistència a dir-ne «català» de la llengua que parlen, i aquest recel ha amainat i ben bé desaparegut en els últims temps. I és sorprenent que, just ara, quan sembla esvaïda una tal dificultat, vegem reflorir, i no menys que a Barcelona, algun altre conat similar: «cabarovès» és la pintoresca etiqueta que un full de propaganda de «Criterion» penjava a la llengua catalana. El mot era enriquit amb una quarta síl·laba per no deixar-hi fora el Rosselló. Salvador Espriu ja havia satiritzat aquestes foteses terminològiques escrivint la paraula rosalbacavès: una al·lusió a l'Alguer completava les referències geogràfico-lingüístiques... 

Avui, per exemple, dir «València» per referir-se a la totalitat de la regió valenciana, té el perill de fregar la sensibilitat particularista que el provincialisme ha suscitat en «alacantins» i «castellonencs». Perquè el particularisme és inesgotable, i no es limita a les regions.

«Llengua catalana» -i «literatura catalana»-: tant si es vol com el no es vol. I tot això de «bacavès», i de «cabarovès» a aquestes altures no són sinó el darrer estertor del particularisme dialectal. En les noves generacions intel·lectuals de les Illes i del País Valencià no pot influir més, d'ara endavant, la temptació localista. Si un senyal clar presenta el panorama actual d'aquestes regions, és el d'un rotund dessistiment dels prejudicis diferenciadors. Ho veiem en el lèxic de les publicacions joves, en l'actitud que la majoria adopta enfront dels problemes culturals i cívics, en l'ànsia decidida de corregir les desviacions i timideses de cent anys de Renaixença indecisa. Al marge d'aquests grups actius, la gran massa del poble tampoc ja no troba «xocant» el fet de veure designada la seva llengua amb el nom de catalana. No ha calgut fer massa esforços per aconseguir-ho. Ha estat suficient que, des dels diaris, des de les tribunes públiques, des dels llibres firmats pels indígenes, l'expressió «llengua catalana» hagi estat emprada amb naturalitat per referir-se a la parla local. La insistència ho ha acabat de refermar. No vull dir que el vell particularisme idiomàtic hagi mort per complet. Però a hores d'ara no és sinó una trista reminiscència, que bé podem col·locar dins les vitrines ameníssimes del folklore.

Però, a més del nom de la llengua, hi havia -hi ha- pendent el nom de la col·lectivitat dels qui la parlen. «Pàtria llemosina» havia dit i propagat Víctor Balaguer. Hem vist que Constantí Llombart no trobava la fórmula inacceptable. Entrava de ple, això, en el joc dels tòpics i dels malentesos de la Renaixença. Quan ja es va fer insostenible la posició de qualificar de «llemosina» la llengua dels catalanoparlants, dir «pàtria llemosina» esdevenia ipso facto un absurd desagraït. I la necessitat que tractava de satisfer-se amb el terme «pàtria llemosina» quedava oberta. Convé retenir que ja era simptomàtic que, a l'hora de donar un «cognom» a la «pàtria», els homes de la Renaixença triessin el de la llengua. Ningú no hauria tingut res a objectar-hi : resultava lògic que fos així, donat que la llengua constituïa el vincle que ells, homes romàntics, culturalistes exclusius, podien sentir amb una vivència més precisa. En haver de prescindir del «llemosinisme» era irremeiable tornar a la paraula vidriosa: «català». Tanmateix, a partir de la primera dècada del segle XX, ja hi hagué a les Illes i al País Valencià grups que professaven allò que començava a dir-se'n «pancatalanisme». Més o menys, al Principat, entre alguns sectors dirigents del catalanisme polític, penetra la idea d'una reconstitució integral de la nostra personalitat col·lectiva. Pel que fa a la nomenclatura, la solució que millors assistències obtenia era la més natural també: dir «Catalunya» del conjunt del poble catalanoparlant.

És clar que la paraula «Catalunya» oferia, de moment, dificultats especioses. No mancava de precedents històrics il·lustres, en l'accepció que ara es volia revitalitzar. Quan Ramon Muntaner, en la seva Crònica, explica el seu retorn a terres valencianes, on acudia per casarse amb una dama indígena, no diu que va «a València» o «al regne de València», sinó a Catalunya. Sant Vicent Ferrer, una vegada, s'adreça a la gent de la serrania valenciana -als «serrans»-, i els recorda que viuen «entre Castella e Catalunya». Però es tractava de precedents esporàdics i remots. Si el gentilici catalans havia tingut una acceptació planera durant segles, la forma «Catalunya» no havia pogut competir mai amb les de «regne de València» o «regne de Mallorca». Hi faltava tradició, per tant, en vistes a una reintroducció del nom de Catalunya amb l'abast a què ens referim. D'altra banda, l'amfibologia era ací encara més molesta. «Catalunya» és el Principat a seques. Un recurs per evitar-la va ser dir «Gran Catalunya» o «Catalunya Gran» al conjunt dels territoris de llengua catalana. «Catalunya» era el Principat; la «Catalunya Gran» era la totalitat dels pobles catalans. 

¿Com distingirem els «catalans» del Principat, dels «catalans» de tots els Països Catalans? És el problema que sembla més insoluble: el que majors escrúpols ha despertat i desperta.

Resultava encara prematur, això. Potser -si més no és el meu punt de vista-, l'ideal fóra adoptar, no ja la forma «Catalunya Gran», sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula «Catalunya». Hauríem de fer els majors esforços per reservar-la en el futur aquella amplitud integral. Es per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació «el Principat» per referir-nos a la Catalunya estricta: Principat o, si es vol, «Catalunya estricta» justament. Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica. No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. No diré que el procediment serà veloç ni còmode. No podrà ser mai, tampoc, una maniobra artificial maquinada per unes minories. La nova rutina -l'hàbit-, que propugno, ha de ser correlativa a una evolució social de gran envergadura, i quallarà en la mida que aquesta evolució es realitzi. El que interessa, ara com ara, és preveure i facilitar els recursos escaients, a fi que tot pugui acomplir-se d'una manera sincrònica i amb la més rigorosa eficiència.

Més apta que la forma «Gran Catalunya» o «Catalunya Gran», és la de «Països de Llengua Catalana». I millor encara, la de «Països Catalans», que tant s'ha estès en els últims deu anys, i que amb això mateix ha fet la prova de la seva viabilitat. Països Catalans té, en primer lloc, l'avantatge de la concisió i de la «normalitat». En té, de més a més, un altre, que provisionalment salva i acull les persistències dels particularismes tradicionals: és un plural. He dit abans que hi ha particularismes perquè hi ha particularitas. Negar que, dins la nostra radical «unitat de poble», no existeixen uns matisos regionals de perfil decidit, seria estúpid i suïcida. La història i les estructures socioeconòmiques ens han marcat, fins avui, amb un «caràcter» local lleugerament distint. La «unitat» que som abraça i tolera una pluralitat perceptible. És lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflecteixi aquesta pluralitat alhora que afirmi i afermi la nostra unitat. Per això Paisos Catalans és el terme més oportú que hi podríem trobar. Estic persuadit que no sols és el més oportú: crec, que és l'únic que, en les nostres circumstàncies actuals, pot servir-nos.

«Països Catalans» i després «Principat», «País Valencià», «Illes Balears», «Rosselló», «Andorra» és probable que hi hagi puristes que, en nom de la història i de les seves enyorances personals, mirin amb disgust algunes d'aquestes denominacions. ¿Per què «Illes» i no «regne de Mallorca»? ¿Per què «País Valencià» i no «regne de València» o «Valéncia»? ¿Per qué «Rosselló» si el Rosselló «vertader» no és sinó una part de l'anomenada «Catalunya francesa»? I per què mantenir «Principat», quan deixem de banda els «regnes» de les altres regions? No puc demorar-me ara a justificar una per una aquestes solucions -solucions que d'altra banda han entrat en l'ús comú escrit i fins i tot oral de molta gent. Diré només que són, tot ben sospesat, les solucions més útils, tant des del cantó local respectiu com des de l'angle de la comunitat. En el tema que ens ocupa, la primera exigència que cal satisfer és la de la claredat. Hem de preferir els termes inequívocs i superadors de tota mena de confusions. Avui, per exemple, dir «València» per referir-se a la totalitat de la regió valenciana, té el perill de fregar la sensibilitat particularista que el provincialisme ha suscitat en «alacantins» i «castellonencs». Perquè el particularisme és inesgotable, i no es limita a les regions... Hem de moure'ns, no hi ha dubte, en l'espai que ens deixen les determinants històriques i socials vigents. Però, dins d'elles, hem de procurar mantenir i reforçar el sentit integrador. Opino que, en aquesta direcció, el camí més natural i més adequat és el que vinc subratllant. 

Confiem que estarem a l'altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables.

Sempre quedarà en peu, però, un extrem ambigu. Direm «Principat» en comptes de «Catalunya»: tanmateix, ¿com distingirem els «catalans» del Principat, dels «catalans» de tots els Països Catalans? És el problema que sembla més insoluble: el que majors escrúpols ha despertat i desperta. Vicens Vives l'insinuava en una ocasió. I realment, no hi ha manera raonable d'eludir-lo. Cal descartar, per principi, qualsevol intent d'«inventar» un gentilici noti per a la gent del Principat; fóra ridícul Fóra, ben mirat, la contrapartida de l'artificiós «bacavès», «cabarovès» o «rosalbacavès». No hi ha més remei, doncs, que resignar-nos-hi. En tant que sigui imprescindible parlar de «catalans» per distingir-los dels «valencians» dels «mallorquins» i dels «rossellonesos», la dificultat subsistirà. L'historiador, l'economista, el polític, el geògraf, per més adherit que se sentí a la idea de Països Catalans, ha d'enfrontars'hi cada dia. Si vol evitar la «regionalització» del terme «català», ha d'emprar circumloquis o bé ha d'afegir «estricte». «Català estricte» o «del Principat» és tot el que pot dir. Això és un fet. Però, en última instància, tampoc no és un procediment massa penós. 

Tenim dret a esperar -per molt llunyana que se'ns presenti aquesta esperança-, que un dia serà suficient dir català per al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per localitzar la cosa o persona de què es tracti. Les actuals «regions» poden esvairse i només el fet radical de la comarca i el fet general de la comunitat idiomàtica i civil seran importants. Mentrestant, però hem de treballar en les condicions que hem heretat i, a partir d'elles, ajudar a la seva transformació a través del nostre esforç. No som pocs els «catalans» que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia. De la voluntat de tots els «catalans» dependrà que aquest començ de reconstrucció autèntica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, i també el més desarmat pels mitjans amb què compta, arribi a desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté. Confiem que estarem a l'altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables.