divendres, 13 de novembre de 2015

Maria Mercè Marçal













Divisa

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

La germana, l'estrangera

Com si un tauró m'arrenqués la mà
i tot seguit l'escopís a la platja
i ella mogués els dits per manaments
estranys als de la meva voluntat
i ja no obeís més el meu cervell
tal com el cap del gall decapitat
obre i tanca la boca i el cos corre,
esparverat, llunyà, sense retorn?,
jo contemplava aquell bocí de mi
esdevingut, ja per sempre, estranger,
i alhora imprès per sempre, a cor i a sang,
en el desig cicatritzat, i en l'ombra.

Desglaç

Jo sóc l'altra. Tu ets jo mateixa:
aquella part de mi que se'm revolta,
que expulso lluny i em torna
feta desig, cant i paraula.

Feta desig, cant i paraula
et miro. Jo sóc tu mateixa.
No em reconec. Sóc l'altra.