Enganxines i cartells

Cercavila pel 77 aniversari de les Normes de Castelló

Un any més, com cada desembre, a Castelló commemorem les Normes de 1932, una fita històrica menystinguda per les institucions i, moltes vegades, condemnada a l'oblit. Aquestes normes consagraven i consagren científicament i de manera oficial la unitat de la llengua.

Al llarg de la història la nostra cultura ha patit atacs. El decret de Nova Planta va encetar la persecució política de la llengua catalana a les nostres contrades, intentant anul·lar la nostra identitat col·lectiva com a poble. Fa 70 anys, amb la victòria feixista de 1939, se'ns tornava a prohibir expressar-nos i manifestar-nos en la nostra llengua, perpetuant aquest etnocidi. Amb la constitució espanyola de 1978 i l'entrada en vigor dels estatuts d'autonomia, no sols es divideixen i s'enfronten els interessos immediats del País Valencià, el Principat de Catalunya i les Illes (amb una llengua, cultura i història comunes i diferenciades de la resta de territoris de l'estat espanyol), sinó que es redueix la nostra identitat política i cultural a la d'una simple forma administrativa del regne d'Espanya i es mutila la capacitat dels valencians i valencianes per a decidir el nostre futur i construir el nostre model polític i econòmic. A més, des del govern valencià encara no s'ha acomplert en la seua integritat l'aplicació de la Llei d'Ús i Ensenyament del valencià aprovada l'any 1983.

És així com volen que passem a ser un simple trosset del regne dels descendents de Felip V (aquell que incendiava Vila-real i Xàtiva), una simple suma d'individus-súbdits sense capacitat de resposta i d'organització col·lectiva, sense lligams i sense memòria històrica. Per això, la nostra llengua, allò que més clarament uneix a les valencianes entre nosaltres i amb la resta de territoris dels Països Catalans, ha estat sempre l'objectiu central de l'ofensiva, el camp de batalla. Perquè menysprear, arraconar i dividir la llengua no sols suposa atacar la nostra identitat, sinó també i de retruc, destruir la nostra capacitat de mobilització i de resposta per a conquerir els nostres drets (socials, nacionals, personals) i defensar-los.

A dia d'avui ens trobem amb un context difícil en molts aspectes: una llengua arraconada de les institucions i dels mitjans de comunicació públics i privats; la impossibilitat del jovent d'estudiar en català (100.000 alumnes més d'infantil i primària estudiarien en valencià si la Conselleria d'Educació oferira les places que les famílies sol·liciten, la Universitat Jaume I sols oferta un 20% dels crèdits totals en català); la defensa acientífica, per part d'aquells que mai la parlen, de la idea que tenim una llengua diferent de la que es parla a Tortosa, Palma, el Matarranya o el Rosselló...

Però malgrat que a algú li pese, el poble valencià continua viu. Ho confirmen els centenars de milers de persones que, a pesar de tot, continuem expressant-nos en la llengua del Tio Canya arreu de les nostres comarques i que prenem la paraula contra l'auto-odi, en català i pel català: el d'Estellés, Matilde Salvador, Joan Fuster, Maria Mercè Marçal, Bernat Artola i Ovidi Montllor, el català de tots i totes.

És per això que, una vegada més, tenim raons per manifestar-nos. Motius per celebrar l'aniversari de les Normes de Castelló, però també motius per a la rebel·lia. Els valencians i valencianes tenim, més que mai, el deure de defensar allò que és nostre, allò que ens uneix, la nostra llengua. La llengua és la nostra arma, la nostra principal eina per a rebel·lar-nos, per a plantar cara i per a començar a decidir sobre les nostres vides i el nostre futur.

Cal que ens esforcem a expressar-nos en la nostra llengua en tots els àmbits per tal de normalitzar-la. Però sobretot és moment de defensar-la i de fer-la l'element indispensable del nostre alliberament i la nostra reafirmació com a poble.

Per la unitat de la llengua,

Pel País Valencià,

Pels Països Catalans,

Per la nostra història i la nostra cultura: Parlem català!

Crónica dels actes contra la violència de gènere

Des del nucli del SEPC de la Universitat Jaume I (Castelló) s'han fet un seguit d’actes reivindicatius en motiu de la diada contra la violència de genere, que han consistit en dibuixar siluetes al terra com si foren les línies que utilitza la policia forense quan hi hagut un feminicidi, acompanyant aquesta silueta hem posat un text, on indicàvem casos reals de violència de gènere, que impactaren a la gent. També s'han fet siluetes de dones de cartró i s'han penjat des d’un lloc ben visible. I per arrodonir els actes hem posat paper continu per a que tota la comunitat universitària opine sobre la violència de genere. Pel que fa a l’acceptació de l’estudiantat dir que has sigut molt positiva, ja que els ha impactat molt aquesta manera de fer arribar les nostres reivindicacions.

De passada també dir que el nostre posicionament contra la violència de genere no ha de veure res amb la utilització que fan els mitjans de comunicació, on treuen aquest fet com quelcom aïllat. Pensem que aquesta diada s’ha desvirtuat on tothom baix el pretext de la correcció política denuncia aquesta violència sense arribar al fons de l’assumpte. Des de l'òptica combativa del SEPC veiem que aquesta violència no és res més que les conseqüències visibles del patriarcat, que esta inserit en els racons més recondits de la nostra societat. Veiem que allò que du a un home a eliminar físicament a una dona comença des de que és xicotet, on veu quins son els rols en la família i com es reprodueixen en l’escola, arribant a veure que les dones sempre han de ser les que treballen, les que no tenen força, les que ploren. Aquest complex d’inferioritat es assumit pels dos generes i es el que genera una submissió de la dona, i quan algunes dones intenten eixir del que s’ha marcat socialment, és quan el genere dominador es posa nerviós i recorreix a la força per sotmetre a la dona.

Aleshores des del nucli de la Universitat Jaume I fotem canya al patriarcat, defensem un model coeducatiu on s'anul·len les construccions de genere, perquè l’educació és el futur. No volem que més generacions s’eduquen els rols que imposa la societat patriarcal, volem persones lliures en una terra lliure.