Escrit el 1970 i reproduït a Els elefants són contagiosos (Edicions 62, 1974)
Hauria estat estrany que el pensament marxista, en el qual, si el deslliguem de tantes aventures o
experiències avortades pel culpa d’una actitud dogmàtica o d’una praxi que no ha sabut fer la síntesi
entre la teoria i l’acció, cal veure l’intent més lúcid de promoure una autèntica justícia social, no
s’hagués preocupat per la qüestió de les nacionalitats. És prou cert, i amb raó, que els proletaris no
tenen pàtria, per tant, que el
marxisme combat les organitzacions estatals estructurades per
l’imperialisme capitalista a benefici exclusiu dels posseïdors; però això no el priva de reconèixer la
necessitat d’una etapa que, en el camí de la internacionalització, passa per l’alliberament de les
comunitats subjugades; una obra, ben entès, que ha de dur a terme el proletariat, el qual, de cop,
accedirà així al ple domini d’una cultura que li ha estat subtilitzada i que ell transformarà d’acord
amb uns criteris socialistes. No oblidem que Lenin mateix, en el seu escrit Els
moviments
d’alliberament nacional i la revolució socialista, assegura que hi ha indrets on, objectivament,
encara s’ha de fer “una feina nacional”, una feina democràtica, d’alliberament del jou estranger”,
paraules que troben un ressò en l’autor de Revolució en la revolució, Régis Débray, quan escriu que
en alguns llocs “la lluita de classes adopta la forma d’una guerra patriòtica i l’establiment del
socialisme correspon a la instauració de la independència nacional: totes dues coses van estretament
vinculades”. Marx, personalment, no anava gens allunyat d’aquesta idea en aspirar a una federació
d’estats nacionals sorgits de la conquesta del poder per la
classe treballadora.
Que no sorprengui aquells qui s’han fet del marxisme una idea sectària. Es comprèn que el
marxisme autèntic,
en la seva defensa total dels desposseïts, classes, pobles o sexes (car és també
coneguda la seva reivindicació dels drets de la dona), en la seva defensa, doncs, de la dignitat
humana, o sia de la dignitat de tots, no d’uns quants -ja que aquesta dignitat no existeix o hi
renunciem quan algú és privat d’accedir a la seva o de conservar-la-, respecti la voluntat d’aquells
grups amb sentit de comunitat que s’han d’instal·lar en llur sense esclafament per a contribuir a una
empresa destinada a abolir privilegis. Sense això, justificaria el colonialisme, o sia una forma
d’explotació. Prou que ho devia veure fins i tot Rosa Luxemburg, tan temerosa dels nacionalismes
burgesos, quan l’any 1900 defensava els polonesos de la Polònia alemanya contra la política de
germanització del govern alemany. També és il·lustratiu que, l’any 1922, Simó Markovic es fes
picar els dits per la Comintern per haver combatut l’autonomia que reclamaven alguns grups
iugoslaus; fou considerada, la seva, una actitud burgesa.
L’any 1952, pocs moments abans de cloure’s el Congrès des Écrivains et Artistes Noirs, celebrat a
París, hi va haver un moment de silenci, cal creure que emocionat, quan Anta Diop, després de
preguntar si des d’un punt de vista marxista era una heretgia voler conservar una cultura nacional,
afegí: “On és la nació europea que, en nom del progrés, hagi renunciat al seu passat?” Ens ho conta
James Baldwin, el novel·lista negre nord-americà, que hi assistí. Era natural que ningú no
contradigués aquella afirmació feta en forma de pregunta. Aleshores no s’havia formulat
l’anomenada “doctrina Breznev” de la sobirania limitada, la qual afecta la independència d’un poble
de més d’una manera i, doncs, rebutja algunes premisses del pensament socialista exemplificat per
la decisió de Lenin quan defensà, per exemple, el dret dels noruecs de separar-se de Suècia i aprovà
que els socialistes d’aquest país fessin costat als secessionistes. I és que Lenin opinava que
els
marxistes han de reconèixer els drets a una autonomia nacional total de cada poble, com diu en El
dret de les nacions a l’autonomia. Al capdavall, Marx, en el seu Manifest del Partit Comunista, ja
havia escrit: “En la mateixa mesura que sigui abolida l’explotació d’un individu per un altre, serà
abolida l’explotació d’una nació per una altra.”
No es tractava tant, en aquests pensadors, de defensar un nacionalisme burgès, sempre de signe
reaccionari, tot i que de vegades es disfressi amb etiquetes que no ho semblen, com de respectar un
moviment nacional que no reivindica drets sobre els altres pobles i es limita a exigir que li
reconeguin els seus. Cal condemnar, precisament, tot nacionalisme agressiu dels pobles sobirans
amb afany de domini polític, econòmic i cultural com
condemnen els moviments nacionals de
caràcter feixista que, moguts per un esperit de venjança, van a tornajornals i creen mites de puresa
de sang, de nissaga, d’exclusivismes sempre disposats a desenvolupar-se, per poc que puguin, en
novells imperialismes hegemònics.
Només entre els interessats en el confusionisme hi pot haver una identificació entre el nacionalisme
opressor que es vessa sobre altres contrades i els moviments de reivindicació nacional, com ara el
de les colònies de Portugal, que combaten l’amenaça o la realitat prou dolorosa d’una servitud a
poders estrangers. L’espoliació no és pas una de les finalitats del pensament socialista, i, per tant,
només en les seves formes degenerades pot erigir-se en defensor dels estats tan artificialment creats
a les costelles de les nacionalitats més petites o més pacífiques, sacrificades precisament a la
mentalitat d’una classe privilegiada que ha dividit el món entre posseïdors i desposseïts, sense
reconèixer que cadascú té dret al fruit dels seus esforços, del seu treball; doncs, també, a la seva
pròpia cultura.
Manuel de Pedrolo
1970
