diumenge, 29 de novembre del 2015

La immersió lingüística: privilegi o necessitat?


Text i foto: Renaix!

Ahir vam fer finalment la xerrada "La immersió lingüística: privilegi o necessitat?", amb Rafel Pérez i Avel·lí Flors, que va servir en bona part per desmentir alguns dels mites creats al voltant del model: no només la immersió no perjudica en absolut l'aprenentatge del castellà, sinó que millora significativament l'aprenentatge del valencià. A més, els xiquets realment bilingües tenen més facilitats a l'hora d'aprendre una tercera llengua (generalment l'anglès).

Malgrat els avantatges del model, encara queda molt camí a recórrer, ja que l'ús de la immersió és de només un 30% al País Valencià, encara que té un creixement mantingut els darrers anys. De totes maneres, és una tendència que es pot veure clarament facilitada si té el suport del govern i s'explica de manera adequada els avantatges als pares: tenim els exemples del País Basc i Catalunya, on en menys de 10 anys va passar de ser el model minoritari al majoritari o directament al model únic segons el cas.

Podeu veure millor exposats alguns dels arguments que es van explicar en l'article que Renaix! va publicar al seu web: Les llengües a l’escola valenciana: arguments, dificultats i perspectives.

Forum To Fight


Les organitzacions de les nacions oprimides per l'Estat Espanyol fem juntes una nova crida, amb l'objectiu d'ajuntar les veus de les estudiants d'Europa i fer arribar un missatge alt i clar tant a la Unió Europea com a la societat.

El procés de Bolonya va deixar obert clarament un camí: privatitzar cada vegada més les universitats públiques d'Europa, realitzant una pujada de taxes, reduint continguts acadèmics, donant més protagonisme als interessos privats en els òrgans universitaris, i un llarg etcètera. Quan véiem que el pla de Bolonya s'apropava, les estudiants europees decidirem unir les nostres veus i realitzar diverses accions en conjunt: entre d'altres, organitzarem fòrums internacionals i protestes conjuntes, fins que signarem un manifest estudiantil, en el fòrum que es va celebrar en Bakaiku (Euskal Herria) en 2006, concretament.

Avui dia, estem veient que tant la Unió Europea com els estats membres busquen aprofundir en el camí obert per Bolonya. L'Estratègia Universitària 2015 (EU2015) és un clar exemple d'això: és la nova reforma que l'Estat Espanyol vol aplicar a les universitats sota el pretext de les ordres que arriben des d'Europa. Encara que el nom d'EU2015 només s'utilitza en l'Estat Espanyol, som testimonis de com s'estan prenent les mateixes mesures en tots els pobles d'Europa: el sistema 3+2, el predomini de les forces privades en els òrgans universitaris, etc. Bàsicament, es busca transformar les universitats perquè deixen de suposar un servei públic i es dediquen a crear una classe treballadora precària que responga als interessos del mercat.

Per tot això, les estudiants de les nacions oprimides per l'Estat Espanyol hem identificat la urgent necessitat de sumar les veus de les estudiants i construir una ferma unitat entre totes, perquè som conscients que la unió ens fa fortes. Per tant, volem anunciar que organitzarem un Fòrum Estudiantil Europeu, que es realitzarà els dies 26, 27 i 28 de febrer de 2016, i que tindrà Euskal Herria com a punt de trobada (la regió de Aiaraldea).

Amb l'internacionalisme, construïm el poder estudiantil!
Contra l'educació capitalista, escola internacionalista!


dijous, 26 de novembre del 2015

Ments lliures en cossos lliures!

El 25 de novembre, dia internacional contra les violències masclistes, les estudiants organitzades dins del Front d'Estudiants Universitat Jaume  acudirem a la manifestació de Castelló de la Plana a la Plaça Santa Clara. Aquesta va recórrer els carrers de la ciutat fins que va tornar a la mateixa plaça d'eixida per llegir els manifestos finals de les diferents organitzacions que hi participaven.


dilluns, 23 de novembre del 2015

Lluitem per una educació i una societat feministes!


Enguany ja són 38 les dones assassinades als Països Catalans. La violència masclista no fa més que augmentar i les estudiants no podem restar callades davant d'aquest feminicidi. Perquè som conscients que no estem davant de morts aïllades fruit de malentesos entre parelles com ens acostumen a mostrar els mitjans de comunicació. Aquests assassinats (i cops, insults, menyspreus, discriminacions, amenaces, paternalismes, silencis, xantatges...) formen part de l'estructura patriarcal a què estem sotmeses. Les violències masclistes són causa i conseqüència de les discriminacions diàries que patim totes les dones. Unes discriminacions que a les universitats i als instituts també són ben vives. Des del reduït nombre de dones catedràtiques i la invisibilització de les dones en la recerca acadèmica al 14% de dones que estudien enginyeries; des de la publicitat sexista present als nostres centres educatius a la manca de perspectiva de gènere de la majoria d'assignatures i de bibliografies escrites per dones; des dels comentaris sexistes d'alguns professors a la mirada bavosa d'aquell company de classe... i podríem omplir pàgines i pàgines.

Les dades sobre violències masclistes entre la joventut són alarmants. Els i les adolescents mostren una mentalitat envers les relacions sexoafectives basada en el control i la dependència, reforçada greument a través de les xarxes socials. La violència psicològica és tan o més devastadora que les agressions físiques i cal que estiguem atentes a les aules per combatre-la amb contundència. Sabem que l'educació és la principal eina per combatre les violències masclistes d'arrel. Per això, el feminisme és una de les principals apostes polítiques del SEPC. Cal que impregnem les aules de feminisme. Com a sindicat, exigim l’aplicació real de les mesures en matèria educativa que s’inclouen a les lleis d'igualtat entre dones i homes, les persones LGTBI i en contra les violències masclistes aprovades arreu dels Països Catalans. Per un ensenyament coeducatiu que trenqui amb els rols de gènere que ens imposen la debilitat, la feblesa i la dependència emocional a les noies i l'agressivitat i la impulsivitat als nois.

Apostem per combatre les violències masclistes a les aules, a casa i al carrer.

Davant l’emergència social que estem vivint arreu dels Països Catalans és imprescindible que els centres educatius de secundària realitzin classes d’educació sexoafectiva on aprenguem noves maneres de relacionar-nos basades en la igualtat i el respecte mutu i que trenquin amb l'heteronormativitat i la cisnormativitat que se'ns inculca a les joves. Cal trencar el mite de l’amor romàntic del qual totes hem begut de pel•lícules, llibres i sèries; a casa, a l'escola i amb els amics i que aprenem a viure les relacions sexoafectives de manera sana i lliure on l'amor sigui quelcom que valgui l'alegria i no la pena. Deixar de sentir-nos princeses destinades a esperar un príncep blau que ens protegeixi. Deixar de sentir-nos prínceps a la recerca d’una princesa que admiri les nostres gestes.

En conseqüència, ens mostrem fermes en la desobediència cap a la LOMCE en tots els seus àmbits. Una llei retrògrada que ens retorna a la mentalitat franquista maquillada d’emprenedoria i neoliberalisme amb el retorn de la religiositat a les aules, la subvenció amb diner públic de la segregació per sexe de l’alumnat i la supressió d’assignatures que permetien tractar la igualtat de gènere i les sexualitats dissidents a les aules. Deixant enrere la coeducació, la promoció de la igualtat de gènere i mesures reals per la prevenció de les violències masclistes i LGTBIfòbiques. No tolerarem cap retrocés en la nostra educació i seguirem lluitant per millorar-la.

Des del SEPC apostem per combatre les violències masclistes a les aules, a casa i al carrer. Necessitem protocols de prevenció, detecció, actuació contra les violències masclistes a tots els centres educatius. Protocols que vagin més enllà dels casos d'assetjament laboral i que acullin a tot l'estudiantat. Protocols que siguin realment efectius: coneguts per totes les estudiants, amb un sistema de sancions que no victimitzi a les dones i assenyali als agressors i que regulin també les agressions LGTBfòbiques. Protocols que es basin en la prevenció com a principal mesura: formant a tota la comunitat educativa en la detecció de les violències masclistes, adonant-nos que totes les dones les podem patir el nostre dia a dia i que tots els homes podem exercir-les sense ser-ne

Lluitarem colze a colze amb totes aquelles estudiants, treballadores i òrgans institucionals en defensa de la igualtat

Tanmateix, la lluita serà llarga. Som conscients que la majoria d'equips directius i de rectorats prefereixen dur a terme la política del silenci. De cara enfora tot són declaracions de bones intencions envers el tema, però sabem que visibilitzar un protocol és evidenciar que existeixen violències masclistes entre els membres de la comunitat educativa. És qüestionar el professorat masclista que reforça els rols de gènere dia a dia amb els seus comentaris i actituds. És demostrar la manca de formació i d'interès envers la temàtica que té part del professorat.

L'estratègia no és oposar-se a les propostes feministes, sinó deixar-les en segon pla, sense fer soroll, fent algun acte de tan en tant per guardar les aparences i destinar el gruix del pressupost a altres qüestions de més rellevància. No ens enganyaran amb el seu paper mullat per mantenir una falsa excel•lència, necessitem tempestes d’evidències que sacsegin les consciències de tota la comunitat educativa.

El SEPC lluitarem colze a colze amb totes aquelles estudiants, treballadores i òrgans institucionals en defensa de la igualtat de gènere dels centres educatius que apostin pel feminisme com a eina per eradicar les violències masclistes. Perquè ens volem vives i amb unes vides sense violències masclistes, unes vides dignes de ser viscudes. Serem el malson de tots aquells que intentin perpetuar el masclisme a les aules i arreu. Perquè si l’educació és l’arma revolucionària a llarg termini, aquesta serà feminista o no serà.

Per unes aules lliures de violències masclistes,
Per uns protocols efectius a tots els centres educatius,
Per eradicar el masclisme de les aules, les llars i dels carrers.
Per uns Països Catalans feministes!

dissabte, 21 de novembre del 2015

Juntes contra el feixisme!

Denunciem la pintada feixista al mural de Maria Mercè Marçal a Castelló. No podran amb nosaltres, sempre tres voltes rebels!

Hui, a més, ens manifestem juntes contra el feixisme. Totes a les 19h a la Plaça de la Independència!



dijous, 19 de novembre del 2015

Jornades Feministes

De cara al pròxim 25 de novembre, dia internacional contra la violència de gènere, des del Front d'Estudiants per la Universitat Pública hem organitzat unes jornades feministes.

Aquestes iniciaran amb un taller feminista, sota el nom "L'amor romàntic com a ferramenta patriarcal", el pròxim dilluns 23 a les 18:00 a l'aula HA0105AA d'Humanes.

Finalment, el dia 25 ens sumarem a la manifestació local convocada a les 19:00 a la Plaça Santa Clara de Castelló.


dimarts, 17 de novembre del 2015

La immersió lingüística: privilegi o necessitat?

El proper dissabte 28 de novembre a les 19h tindrà lloc la xerrada "La immersió lingüística: privilegi o necessitat?", organitzada conjuntament pel SEPC i Renaix!

Durant la xerrada, els companys Rafel Pérez, mestre, assessor didàctic de valencià i membre de l'Associació Cultural Botafocs, i Avel·lí Flors, sociolingüista, investigador en formació de la UOC i el CUSC-UB i membre de Castelló per la Llengua, ens explicaran en què consisteix el model d'immersió lingüística, les seues virtuds i limitacions, i també ens exposaran diversos casos reals dels resultats de l'aplicació del model. La xerrada es farà a la tinença d'alcaldia oest, l'antiga estació de trens (plaça d'Espanya, 1).

Esperem que la xerrada i el posterior debat servisquen per aprofundir en el coneixement d'una de les eines més importants que tenim ara mateix per mantindre la vitalitat de la nostra llengua i cultura.


Lo Sénia no és frontera!

El proper dissabte 28 les companyes del SEPC Benicarló i Arran El Sénia organitzen durant tot el matí una pintada de mural i a les 19:00h projecten el documental "Un mapa en moviment" de Som Països Catalans a l'edifici Gòtic de Benicarló.

divendres, 13 de novembre del 2015

Maria Mercè Marçal













Divisa

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

La germana, l'estrangera

Com si un tauró m'arrenqués la mà
i tot seguit l'escopís a la platja
i ella mogués els dits per manaments
estranys als de la meva voluntat
i ja no obeís més el meu cervell
tal com el cap del gall decapitat
obre i tanca la boca i el cos corre,
esparverat, llunyà, sense retorn?,
jo contemplava aquell bocí de mi
esdevingut, ja per sempre, estranger,
i alhora imprès per sempre, a cor i a sang,
en el desig cicatritzat, i en l'ombra.

Desglaç

Jo sóc l'altra. Tu ets jo mateixa:
aquella part de mi que se'm revolta,
que expulso lluny i em torna
feta desig, cant i paraula.

Feta desig, cant i paraula
et miro. Jo sóc tu mateixa.
No em reconec. Sóc l'altra.

Qüestió de noms


Joan Fuster. Font del text complet (Context històric i més)

Amb la Renaixença es produeix una radical i taxativa revisió de criteris. La represa del conreu culte del vernacle havia de suposar, simultàniament a totes les regions de llengua catalana, la superació del destí dialectal, i per consegüent un retorn. a la idea unitària dels nostres principis històrics. Això, pel que fa a l'aspecte literari. Amb el temps, no solament serà la unitat d'idioma el que es presentarà als ulls dels «valencians», dels «mallorquins» i dels «catalans» que continuen l'esforç renaixentista: una altra unitat, més ampla i, més profunda, eclipsada fins aleshores, torna a la superfície de les reflexions civils de la nostra gent. És el fet de ser i de sentir-nos «un sol poble», que es planteja com un presupòsit i com un projecte de cara al futur. Importa poc, ara, que aquest plantejament sigui compartit per nuclis més o menys extensos del Principat, de les Illes i del País Valencià. El que importa és que hi hagi «mallorquins» «catalans» i «valencians» que assumeixen aquella il·lusió i aquella responsabilitat. Cau fora de l'àmbit d'aquesta nota analitzar les causes políticosocials que ho determinen, aixó. Basta que hi sigui. La qüestió dels noms sorgia immediatament amb una renovada acuïtat. La nomenclatura localista era, d'entrada, un obstacle ja en el pla de les consideracions culturals: la llengua i la literatura autòctones havien de tenir una denominació única. El graciós miratge «llemosinista» era liquidat per filòlegs i historiadors: calia dir «llengua catalana» «literatura catalana». D'altra banda, tot i que les designacions regionals havien de mantenir-se, perquè responen a realitats sociològiques palmàries, també arribava l'hora de restaurar un gentilici comú, que abracés la totalitat del poble catalanoparlant. Res no era tan indicat com rehabilitar el nom de «català», que inicialment havia tingut aquell sentit. Però no podia desfer-se en quatre dies una situació sedimentada al llarg de quatre segles. Els particularismes són uns prejudicis difícils d'extirpar. No oblidem tampoc -fóra ingenu!- que no són gratuïts: hi ha particularismes perquè hi ha particularitats. I en aquest punt és on comença la nostra tasca, avui.

Prejudicis, deia. Tots ells es concerten entorn de la paraula «català». D'ençà del XV, «català» vol dir exclusivament home o cosa del Principat. El gentilici comú -repeteixo- es regionalitza, perd aquell abast «total» que tenia en la ploma de Ramon Muntaner, que acceptava fra Anselm Turmeda, que enorgullia Calixt III. I el localisme s'hi aferra. D'un costat, al País Valencià i a les Illes. Mallorquins i valencians es mostren refractaris a subsumir-se en una denominació com la de «catalans» que ja no té per a ells el valor genèric dels orígens, sinó una específica aplicació regional -que no és la d'ells. De l'altre cantó, al Principat, també el terme «català» ha adquirit una accepció restrictiva. En el millor dels casos, i sempre al Principat, és corrent que el terme «català» sigui emprat amb exactitud quan es parla de llengua i de literatura; però en referir-se a història política o social, a economia, fins i tot a les altres facetes de la cultura, es prescindeix de les Illes i del País Valencià i només el Principat queda coma a titular del gentilici. El particularisme, dones, hi és, a tot arreu. S'ha convertit en una mena d'automatisme mental, per a uns i per als altres.

"Els romanistes de tot el món, que no podien fer cas de les nostres picabaralles cantonals, es limitaren a donar el nom de catalana a la llengua de valencians, mallorquins i «catalans»; novament i ni que fos en el camp filològic, el vell nom internacional del nostre poble revivia"

I la veritat és que, pel que es refereix a les Illes i al País Valencià, ben sovint el fenomen no és res més que allò que acabo d'insinuar: una repugnància al nom. Al nom i no a la unitat. El 1875, Constantí Llombart, un dels més tenaços treballadors de la Renaixença valenciana, escrivia, en polèmica amb Careta i Vidal: «Per a no donar motiu a rivalitats entre los pobles que parlen la nostra llengua, sempre hem cregut lo més convinent l'aplicació de lo calificatiu llemosina a les diferents rames que, despreses de l'antic arbre naixcut a la provençal Limoges, varen arraïlar en Catalunya, València i les Illes Balears». Llombart encara queia dins la seducció de la teoria llemosinista sobre l'origen de la llengua. Però el que en el seu text interessa és l'opció que fa, en decantar-se per un nom d'aparença suparregional, «llemosí», que «no donaria motiu a rivalitats entre los pobles que parlen nostra llengua». Les presumptes «rivalitats» -els particularismes-, doncs, només incidiren en «lo calificatiu». També per defugir la denominació «català» un altre valencià, Nicolau Primitiu, inventaria la curiosa fórmula «bacavès» per designar l'idioma comú -i Bacàvia per al conjunt de les terres on es parla. Totes aquestes proposicions -salta a la vista-, parteixen de l'afirmació prèvia de la nostra unitat, i només des d'una afirmació unitària tenen sentit.

Val la pena de subratllar unes altres frases de Constantí Llombart que segueixen a les ja transcrites. «Res té de particular -deia-, que, aixina com la llengua que es parla en tota Espanya se nomena castellana, perquè en Castella va nàixer, la que parlem hui en la pàtria llemosina, com lo senyor Balaguer l'anomena, o siga Catalunya, València i Mallorca, prenent lo nom d'aon tingué lo bressol, se denomine llemosina, a imitació de lo que els espanyols hem fet en la castellana». El paral·lelisme amb el cas espanyol-castellà no estava gens malament, per argüir contra el localisme reticent de valencians i de mallorquins. L'al·legació de Llombart se'n va a terra des del punt de mira filològic, ja que la llengua «que parlem hui en la pàtria llemosina» no procedeix de «la provençal Limoges», sinó de Catalunya. Però l'argument és vàlid per això mateix, i les resistències «regionalistes» enfront de la denominació de català per a l'idioma comú havien de pensar que entre nosaltres es donava un cas ben semblant al del castellà, idioma que conserva el nom de la regió originària. Els romanistes de tot el món, que no podien fer cas de les nostres picabaralles cantonals, es limitaren a donar el nom de catalana a la llengua de valencians, mallorquins i «catalans»; novament i ni que fos en el camp filològic, el vell nom internacional del nostre poble revivia.

De fronteres endins, a la llarga, la recuperació d'aquest nom per a l'idioma no podia deixar d'acomplir-se. Quan mossèn Antoni Ma Alcover canviava el títol del seu Diccionari, i en comptes de dir-ne «de la Llengua Catalana» en deia «Català-Valencià-Balear», obeïa potser a unes pressions d'ambient que avui ja no existeixen. «Català-Valencià-Balear» de més a més, era una rastellera massa feixuga per a ser viable en altre lloc que no fos la portada d'un llibre. El mot «bacavès» o llengua «bacava», mirava de corregir aquest defecte, i es construïa amb les síl·labes inicials dels gentilicis regionals. Naturalment, era un truc artificiós, amb poques possibilitats d'èxit. Forjat de cara al País Valencià, avui ja resulta del tot inútil: era entre els valencians on havia prosperat més -i per raons més antigues-, la resistència a dir-ne «català» de la llengua que parlen, i aquest recel ha amainat i ben bé desaparegut en els últims temps. I és sorprenent que, just ara, quan sembla esvaïda una tal dificultat, vegem reflorir, i no menys que a Barcelona, algun altre conat similar: «cabarovès» és la pintoresca etiqueta que un full de propaganda de «Criterion» penjava a la llengua catalana. El mot era enriquit amb una quarta síl·laba per no deixar-hi fora el Rosselló. Salvador Espriu ja havia satiritzat aquestes foteses terminològiques escrivint la paraula rosalbacavès: una al·lusió a l'Alguer completava les referències geogràfico-lingüístiques... 

Avui, per exemple, dir «València» per referir-se a la totalitat de la regió valenciana, té el perill de fregar la sensibilitat particularista que el provincialisme ha suscitat en «alacantins» i «castellonencs». Perquè el particularisme és inesgotable, i no es limita a les regions.

«Llengua catalana» -i «literatura catalana»-: tant si es vol com el no es vol. I tot això de «bacavès», i de «cabarovès» a aquestes altures no són sinó el darrer estertor del particularisme dialectal. En les noves generacions intel·lectuals de les Illes i del País Valencià no pot influir més, d'ara endavant, la temptació localista. Si un senyal clar presenta el panorama actual d'aquestes regions, és el d'un rotund dessistiment dels prejudicis diferenciadors. Ho veiem en el lèxic de les publicacions joves, en l'actitud que la majoria adopta enfront dels problemes culturals i cívics, en l'ànsia decidida de corregir les desviacions i timideses de cent anys de Renaixença indecisa. Al marge d'aquests grups actius, la gran massa del poble tampoc ja no troba «xocant» el fet de veure designada la seva llengua amb el nom de catalana. No ha calgut fer massa esforços per aconseguir-ho. Ha estat suficient que, des dels diaris, des de les tribunes públiques, des dels llibres firmats pels indígenes, l'expressió «llengua catalana» hagi estat emprada amb naturalitat per referir-se a la parla local. La insistència ho ha acabat de refermar. No vull dir que el vell particularisme idiomàtic hagi mort per complet. Però a hores d'ara no és sinó una trista reminiscència, que bé podem col·locar dins les vitrines ameníssimes del folklore.

Però, a més del nom de la llengua, hi havia -hi ha- pendent el nom de la col·lectivitat dels qui la parlen. «Pàtria llemosina» havia dit i propagat Víctor Balaguer. Hem vist que Constantí Llombart no trobava la fórmula inacceptable. Entrava de ple, això, en el joc dels tòpics i dels malentesos de la Renaixença. Quan ja es va fer insostenible la posició de qualificar de «llemosina» la llengua dels catalanoparlants, dir «pàtria llemosina» esdevenia ipso facto un absurd desagraït. I la necessitat que tractava de satisfer-se amb el terme «pàtria llemosina» quedava oberta. Convé retenir que ja era simptomàtic que, a l'hora de donar un «cognom» a la «pàtria», els homes de la Renaixença triessin el de la llengua. Ningú no hauria tingut res a objectar-hi : resultava lògic que fos així, donat que la llengua constituïa el vincle que ells, homes romàntics, culturalistes exclusius, podien sentir amb una vivència més precisa. En haver de prescindir del «llemosinisme» era irremeiable tornar a la paraula vidriosa: «català». Tanmateix, a partir de la primera dècada del segle XX, ja hi hagué a les Illes i al País Valencià grups que professaven allò que començava a dir-se'n «pancatalanisme». Més o menys, al Principat, entre alguns sectors dirigents del catalanisme polític, penetra la idea d'una reconstitució integral de la nostra personalitat col·lectiva. Pel que fa a la nomenclatura, la solució que millors assistències obtenia era la més natural també: dir «Catalunya» del conjunt del poble catalanoparlant.

És clar que la paraula «Catalunya» oferia, de moment, dificultats especioses. No mancava de precedents històrics il·lustres, en l'accepció que ara es volia revitalitzar. Quan Ramon Muntaner, en la seva Crònica, explica el seu retorn a terres valencianes, on acudia per casarse amb una dama indígena, no diu que va «a València» o «al regne de València», sinó a Catalunya. Sant Vicent Ferrer, una vegada, s'adreça a la gent de la serrania valenciana -als «serrans»-, i els recorda que viuen «entre Castella e Catalunya». Però es tractava de precedents esporàdics i remots. Si el gentilici catalans havia tingut una acceptació planera durant segles, la forma «Catalunya» no havia pogut competir mai amb les de «regne de València» o «regne de Mallorca». Hi faltava tradició, per tant, en vistes a una reintroducció del nom de Catalunya amb l'abast a què ens referim. D'altra banda, l'amfibologia era ací encara més molesta. «Catalunya» és el Principat a seques. Un recurs per evitar-la va ser dir «Gran Catalunya» o «Catalunya Gran» al conjunt dels territoris de llengua catalana. «Catalunya» era el Principat; la «Catalunya Gran» era la totalitat dels pobles catalans. 

¿Com distingirem els «catalans» del Principat, dels «catalans» de tots els Països Catalans? És el problema que sembla més insoluble: el que majors escrúpols ha despertat i desperta.

Resultava encara prematur, això. Potser -si més no és el meu punt de vista-, l'ideal fóra adoptar, no ja la forma «Catalunya Gran», sinó senzillament Catalunya, per designar les nostres terres. Ara bé: aquesta aspiració ha d'ajornar-se sine die. Podem preparar les condicions materials i morals perquè, un dia sigui ja factible. I és per això que en certs moments caldria recomanar una cautela esmolada en l'ús de la paraula «Catalunya». Hauríem de fer els majors esforços per reservar-la en el futur aquella amplitud integral. Es per aquesta raó que convé emprar sistemàticament la denominació «el Principat» per referir-nos a la Catalunya estricta: Principat o, si es vol, «Catalunya estricta» justament. Al cap i a la fi, en tot aquest problema del restabliment d'una terminologia col·lectiva apropiada, la victòria sobre els anacrònics prejudicis particularistes ha de ser guanyada a força de reiterar les fórmules escollides i procedents, i a força d'acostumar-nos i acostumar els altres a utilitzar-les d'una manera metòdica. No ens hem pas d'enganyar: es tracta d'una qüestió de rutines. Contra la rutina creada en els temps de la nostra disgregació com a poble, hem de crear-ne una altra que resumeixi la nostra voluntat de reintegració. No diré que el procediment serà veloç ni còmode. No podrà ser mai, tampoc, una maniobra artificial maquinada per unes minories. La nova rutina -l'hàbit-, que propugno, ha de ser correlativa a una evolució social de gran envergadura, i quallarà en la mida que aquesta evolució es realitzi. El que interessa, ara com ara, és preveure i facilitar els recursos escaients, a fi que tot pugui acomplir-se d'una manera sincrònica i amb la més rigorosa eficiència.

Més apta que la forma «Gran Catalunya» o «Catalunya Gran», és la de «Països de Llengua Catalana». I millor encara, la de «Països Catalans», que tant s'ha estès en els últims deu anys, i que amb això mateix ha fet la prova de la seva viabilitat. Països Catalans té, en primer lloc, l'avantatge de la concisió i de la «normalitat». En té, de més a més, un altre, que provisionalment salva i acull les persistències dels particularismes tradicionals: és un plural. He dit abans que hi ha particularismes perquè hi ha particularitas. Negar que, dins la nostra radical «unitat de poble», no existeixen uns matisos regionals de perfil decidit, seria estúpid i suïcida. La història i les estructures socioeconòmiques ens han marcat, fins avui, amb un «caràcter» local lleugerament distint. La «unitat» que som abraça i tolera una pluralitat perceptible. És lògic que el nom que pretenem imposar-nos reflecteixi aquesta pluralitat alhora que afirmi i afermi la nostra unitat. Per això Paisos Catalans és el terme més oportú que hi podríem trobar. Estic persuadit que no sols és el més oportú: crec, que és l'únic que, en les nostres circumstàncies actuals, pot servir-nos.

«Països Catalans» i després «Principat», «País Valencià», «Illes Balears», «Rosselló», «Andorra» és probable que hi hagi puristes que, en nom de la història i de les seves enyorances personals, mirin amb disgust algunes d'aquestes denominacions. ¿Per què «Illes» i no «regne de Mallorca»? ¿Per què «País Valencià» i no «regne de València» o «Valéncia»? ¿Per qué «Rosselló» si el Rosselló «vertader» no és sinó una part de l'anomenada «Catalunya francesa»? I per què mantenir «Principat», quan deixem de banda els «regnes» de les altres regions? No puc demorar-me ara a justificar una per una aquestes solucions -solucions que d'altra banda han entrat en l'ús comú escrit i fins i tot oral de molta gent. Diré només que són, tot ben sospesat, les solucions més útils, tant des del cantó local respectiu com des de l'angle de la comunitat. En el tema que ens ocupa, la primera exigència que cal satisfer és la de la claredat. Hem de preferir els termes inequívocs i superadors de tota mena de confusions. Avui, per exemple, dir «València» per referir-se a la totalitat de la regió valenciana, té el perill de fregar la sensibilitat particularista que el provincialisme ha suscitat en «alacantins» i «castellonencs». Perquè el particularisme és inesgotable, i no es limita a les regions... Hem de moure'ns, no hi ha dubte, en l'espai que ens deixen les determinants històriques i socials vigents. Però, dins d'elles, hem de procurar mantenir i reforçar el sentit integrador. Opino que, en aquesta direcció, el camí més natural i més adequat és el que vinc subratllant. 

Confiem que estarem a l'altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables.

Sempre quedarà en peu, però, un extrem ambigu. Direm «Principat» en comptes de «Catalunya»: tanmateix, ¿com distingirem els «catalans» del Principat, dels «catalans» de tots els Països Catalans? És el problema que sembla més insoluble: el que majors escrúpols ha despertat i desperta. Vicens Vives l'insinuava en una ocasió. I realment, no hi ha manera raonable d'eludir-lo. Cal descartar, per principi, qualsevol intent d'«inventar» un gentilici noti per a la gent del Principat; fóra ridícul Fóra, ben mirat, la contrapartida de l'artificiós «bacavès», «cabarovès» o «rosalbacavès». No hi ha més remei, doncs, que resignar-nos-hi. En tant que sigui imprescindible parlar de «catalans» per distingir-los dels «valencians» dels «mallorquins» i dels «rossellonesos», la dificultat subsistirà. L'historiador, l'economista, el polític, el geògraf, per més adherit que se sentí a la idea de Països Catalans, ha d'enfrontars'hi cada dia. Si vol evitar la «regionalització» del terme «català», ha d'emprar circumloquis o bé ha d'afegir «estricte». «Català estricte» o «del Principat» és tot el que pot dir. Això és un fet. Però, en última instància, tampoc no és un procediment massa penós. 

Tenim dret a esperar -per molt llunyana que se'ns presenti aquesta esperança-, que un dia serà suficient dir català per al·ludir a la nostra condició de poble únic, i agregar-hi una precisió comarcal per localitzar la cosa o persona de què es tracti. Les actuals «regions» poden esvairse i només el fet radical de la comarca i el fet general de la comunitat idiomàtica i civil seran importants. Mentrestant, però hem de treballar en les condicions que hem heretat i, a partir d'elles, ajudar a la seva transformació a través del nostre esforç. No som pocs els «catalans» que ens ho hem proposat i marxem ja en aquesta línia. De la voluntat de tots els «catalans» dependrà que aquest començ de reconstrucció autèntica, potser el més ambiciós que registra la nostra història com a poble, i també el més desarmat pels mitjans amb què compta, arribi a desplegar-se en totes les generoses possibilitats que conté. Confiem que estarem a l'altura de les necessitats i que sabrem fer-nos-en responsables.

Marxisme i nacionalitat


Escrit el 1970 i reproduït a Els elefants són contagiosos (Edicions 62, 1974) 

Hauria estat estrany que el pensament marxista, en el qual, si el deslliguem de tantes aventures o experiències avortades pel culpa d’una actitud dogmàtica o d’una praxi que no ha sabut fer la síntesi entre la teoria i l’acció, cal veure l’intent més lúcid de promoure una autèntica justícia social, no s’hagués preocupat per la qüestió de les nacionalitats. És prou cert, i amb raó, que els proletaris no tenen pàtria, per tant, que el marxisme combat les organitzacions estatals estructurades per l’imperialisme capitalista a benefici exclusiu dels posseïdors; però això no el priva de reconèixer la necessitat d’una etapa que, en el camí de la internacionalització, passa per l’alliberament de les comunitats subjugades; una obra, ben entès, que ha de dur a terme el proletariat, el qual, de cop, accedirà així al ple domini d’una cultura que li ha estat subtilitzada i que ell transformarà d’acord amb uns criteris socialistes. No oblidem que Lenin mateix, en el seu escrit Els moviments d’alliberament nacional i la revolució socialista, assegura que hi ha indrets on, objectivament, encara s’ha de fer “una feina nacional”, una feina democràtica, d’alliberament del jou estranger”, paraules que troben un ressò en l’autor de Revolució en la revolució, Régis Débray, quan escriu que en alguns llocs “la lluita de classes adopta la forma d’una guerra patriòtica i l’establiment del socialisme correspon a la instauració de la independència nacional: totes dues coses van estretament vinculades”. Marx, personalment, no anava gens allunyat d’aquesta idea en aspirar a una federació d’estats nacionals sorgits de la conquesta del poder per la classe treballadora. 

Que no sorprengui aquells qui s’han fet del marxisme una idea sectària. Es comprèn que el marxisme autèntic, en la seva defensa total dels desposseïts, classes, pobles o sexes (car és també coneguda la seva reivindicació dels drets de la dona), en la seva defensa, doncs, de la dignitat humana, o sia de la dignitat de tots, no d’uns quants -ja que aquesta dignitat no existeix o hi renunciem quan algú és privat d’accedir a la seva o de conservar-la-, respecti la voluntat d’aquells grups amb sentit de comunitat que s’han d’instal·lar en llur sense esclafament per a contribuir a una empresa destinada a abolir privilegis. Sense això, justificaria el colonialisme, o sia una forma d’explotació. Prou que ho devia veure fins i tot Rosa Luxemburg, tan temerosa dels nacionalismes burgesos, quan l’any 1900 defensava els polonesos de la Polònia alemanya contra la política de germanització del govern alemany. També és il·lustratiu que, l’any 1922, Simó Markovic es fes picar els dits per la Comintern per haver combatut l’autonomia que reclamaven alguns grups iugoslaus; fou considerada, la seva, una actitud burgesa.

L’any 1952, pocs moments abans de cloure’s el Congrès des Écrivains et Artistes Noirs, celebrat a París, hi va haver un moment de silenci, cal creure que emocionat, quan Anta Diop, després de preguntar si des d’un punt de vista marxista era una heretgia voler conservar una cultura nacional, afegí: “On és la nació europea que, en nom del progrés, hagi renunciat al seu passat?” Ens ho conta James Baldwin, el novel·lista negre nord-americà, que hi assistí. Era natural que ningú no contradigués aquella afirmació feta en forma de pregunta. Aleshores no s’havia formulat l’anomenada “doctrina Breznev” de la sobirania limitada, la qual afecta la independència d’un poble de més d’una manera i, doncs, rebutja algunes premisses del pensament socialista exemplificat per la decisió de Lenin quan defensà, per exemple, el dret dels noruecs de separar-se de Suècia i aprovà que els socialistes d’aquest país fessin costat als secessionistes. I és que Lenin opinava que els marxistes han de reconèixer els drets a una autonomia nacional total de cada poble, com diu en El dret de les nacions a l’autonomia. Al capdavall, Marx, en el seu Manifest del Partit Comunista, ja havia escrit: “En la mateixa mesura que sigui abolida l’explotació d’un individu per un altre, serà abolida l’explotació d’una nació per una altra.”

No es tractava tant, en aquests pensadors, de defensar un nacionalisme burgès, sempre de signe reaccionari, tot i que de vegades es disfressi amb etiquetes que no ho semblen, com de respectar un moviment nacional que no reivindica drets sobre els altres pobles i es limita a exigir que li reconeguin els seus. Cal condemnar, precisament, tot nacionalisme agressiu dels pobles sobirans amb afany de domini polític, econòmic i cultural com condemnen els moviments nacionals de caràcter feixista que, moguts per un esperit de venjança, van a tornajornals i creen mites de puresa de sang, de nissaga, d’exclusivismes sempre disposats a desenvolupar-se, per poc que puguin, en novells imperialismes hegemònics.

Només entre els interessats en el confusionisme hi pot haver una identificació entre el nacionalisme opressor que es vessa sobre altres contrades i els moviments de reivindicació nacional, com ara el de les colònies de Portugal, que combaten l’amenaça o la realitat prou dolorosa d’una servitud a poders estrangers. L’espoliació no és pas una de les finalitats del pensament socialista, i, per tant, només en les seves formes degenerades pot erigir-se en defensor dels estats tan artificialment creats a les costelles de les nacionalitats més petites o més pacífiques, sacrificades precisament a la mentalitat d’una classe privilegiada que ha dividit el món entre posseïdors i desposseïts, sense reconèixer que cadascú té dret al fruit dels seus esforços, del seu treball; doncs, també, a la seva pròpia cultura.

Manuel de Pedrolo 1970