divendres, 28 de juny del 2013

Manifest en motiu de la Diada LGTB del 28 de Juny


Manifest en motiu de la Diada LGTB del 28 de Juny

 Avui, 44 anys després de que les companyes de Stonewall prenguessin els carrers de Nova York per dir que ja no podien donar ni un pas enrere en els drets de les persones, als Països Catalans la lluita per l’alliberament sexual continua tenint el mateix sentit objectiu.
 
I és que, com hem dit, 44 anys després i en un context on semblava que s’havien assolit les màximes quotes d’alliberament per a totes les persones LGTI, just el contrari del que qualsevol de nosaltres podia pensar, l’ofensiva contra els nostres drets s’ha intensificat.
 
Una ofensiva engegada per la dreta més rància de l’estat, una ofensiva que carrega en tots els nostres drets, com a poble, com a classe, i també i com sempre hem denunciat contra els nostres cossos i sexualitats.
 
Una ofensiva que pren moltes formes; declaracions de bisbes homòfobs i ministres que continuen sacsejant l’opinió pública tractant-nos de malaltes, atacs contra les poques mesures que ens equiparaven legalment a tota la població en tant que lesbianes, gais i transsexuals, atacs contra el que ja era una minsa i insuficient educació per la diversitat sexual a escoles i instituts, retallades en matèria de prevenció sexual i en programes dirigits a les persones amb VIH, reformes legislatives contra el dret a decidir de les dones, i boicots com el del PP i CIU al principat a la llei contra l’homofòbia, una llei que tot i que sabem que no cobreix totes les problemàtiques que ens afecten, comença a afrontar-les.
 
En definitiva, una ofensiva contra tot allò que podia desprendre un cert aire a drets de totes les persones, i contra les formes de vida que no concorden amb el nacionalcatolicisme del PP.
 
Però no ens enganyem, aquesta ofensiva no ve de nou, fa massa anys que patim la duresa del patriarcat i de l’heternormativitat. Un sistema que ens obliga a seguir uns cànons relacionals sexo-afectius des que som ben petites, que ens diu com ens hem de comportar i vestir, que construeix de manera monolítica els nostres gèneres i sexualitats. Un règim ideològic que a dia d’avui continua matant i assassinant arreu del món, que continua perseguint les sexualitats dissidents, que invisibilitza les lesbianes obviant-les a ulls de la societat, que patologitza les qui no encaixem en els paràmetres del binomi home-dona i que, en un pla diferent, ens intenta encaixar en els circuits del consum rosa, eliminant qualsevol rastre de contingut revolucionari de les nostres identitats.
 
Lluny de sentir-nos víctimes, avui 28 de juny i sempre, agafem el relleu de totes les lluitadores de Stonewall, de totes les companyes que prenien els carrers als anys 70 a Barcelona jugant-se en molts casos la seva integritat, de les insubmises marikes que cridaven que cap exèrcit ens faria iguals, de les que apostataven front l’església i la cultura de la por, i que plantaven cara a l’assimilació del capitalisme rosa.
 
Avui denunciem i cridem que cap ofensiva ultra-catòlica ens farà retrocedir, que cap govern feixista retallarà les nostres sexualitats, que cap sistema reaccionari ens farà obeir la seva aparent normalitat.
 
Avui desobeïm i diem que són temps de lluita al carrer, de banderes roses onejant al vent, d'escratxs feministes i per l’alliberament sexual, de plantar cara, de visibilitzar les nostres sexualitats dissidents, de construir els nostres gèneres com vulguem i on vulguem.
 
Conscients que qualsevol procés d’alliberament nacional o social que no inclogui un alliberament integral de les nostres sexualitats, mai no serà un procés real d’alliberament, perquè un poble mai serà lliure si la seva gent no ho és.
Visca el 28 de juny!
 
NI MALALTES NI OBEDIENTS, SEXUALITATS DISSIDENTS!
VISIBILITZEM-NOS!

dilluns, 17 de juny del 2013

Crònica del judici del cas del 29m Les Corts


Crònica del judici del cas del 29m Les Corts

Els cinc acusats han vist amb sorpresa com el tancament del judici es feia sense variar ni una coma les acusacions inicials. Malgrat les nombroses contradiccions i manca de proves, la fiscalia, la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona han ratificat les peticions de més de cinc anys fins a més de set de presó per a cada una d'elles.
A preguntes dels mitjans de comunicació Alerta Solidària ha denunciat la recepta repressiva de l'administració. Front a la fractura social que viu el nostre país, l'Estat, Generalitat i Ajuntament aposten per mantenir peticions contra manifestacions més greus de les que és produïen en temps del franquisme. Per volcar dos contenidors i tallar el carrer no és decent demanar 7 anys de presó. Només la por a perdre els seus privilegis els pot portar a justificar aquesta aberració.
Judici vist per sentència i sentència solidària
Mentre a dins dels jutjats penal número 5 de Barcelona desfilaven mossos, pèrits, veïnes i manifestants vaguistes, a fora, al carrer, es transpirava el nerviosisme pels companys jutjats però també la satisfacció de la feina ben feta i la solidaritat immensa. Amb més de dues-centes persones concentrades al migdia, amb la colla castellera de l'Esquerra Independentista amb l'ajut dels Castellers de Sants fent tres pilars i amb la presència destacada dels diputats de la CUP, David Fernández i Isabel Vallet, l'entrada principal de la Ciutat de la Justícia bullia d'efervescència. Pancartes d'Arran i d'Alerta Solidària. Entrepans fets per l'assemblea de Sant Andreu. Cartellets individuals amb el lema "Absolució 29M Les Corts" fets per l'assemblea de Sants... Fins i tot la cap de seguretat de les instal·lacions judicials ha felicitat l'organització i la resposta solidària. Foto de família a la una i aplaudiments i abraçades a la sortida del judici. Crits de ràbia i també certa alegria, que el pitjor ja havia passat. Eren les tres de la tarda passades i enrere quedava la vista a l'espera de la sentència. L'organització Arran ha complert i l'avís és clar: Al marge del que digui la jutgessa, per molts altres judicis que hagin de venir, res podrà aturar el jovent en lluita per un futur digne.
"Estètica antisistema"
Els Mossos han seguit fil per randa l'atestat inicial presentat el dia de les detencions. Les acusacions no han considerat rellevant que la marxa del piquet es fes en jornada de Vaga General. I el pèrit dels contenidors no ha identificat de quins estàvem parlant.
Un agent de paisà va donar l'ordre de detenir alguns dels manifestants que corrien després de la càrrega policial. L'ordre va ser donada per telèfon al responsable de la Brimo que havia carregat provocant així els veritables desordres públics. El criteri per detenir? L'estètica antisistema. Preguntat més concretament el perquè es deté una noia i no una altra la resposta és que s'havia de detenir la que duia faldilles perquè era la que hauria volcat els contenidors. Entre els cinc detinguts, efectivament, una noia. El problema, les fotografies demostren que vestia pantalons texans.
Contradiccions alhora de situar els carrers. Un contenidor que va començar a cremar quan els 5 ja estaven a comissaria. Danys causats a dos contenidors junts de vidre quan el pèrit de l'Ajuntament afirma que mai n'hi ha dos de vidre junts...
Els testimonis de la defensa, com els mateixos acusats, han afirmat la no responsabilitat o la no autoria dels fets. Però han remarcat que sí, que una cosa havien fet "malament". Havien sortit al carrer a defensar els nostres drets laborals i socials en un dia de Vaga General.
Tres dels cinc detinguts són membres de l'organització Arran. Un d'ells, en Genís, és d'Olot. Els altres, Ariadna i Joan, de Les Corts. Els dos restants també d'aquest antic poble ara barri de Barcelona. La solidaritat, vinguda des d'arreu dels Països Catalans.
14 brimos citats a declarar per petar un ull el 29M a cop de bala de goma i 300 migrants (#Som300) a judici pels desallotjaments de les naus del Poblenou han acabat de donar tensió i color a un divendres diferent a la Ciutat de la Justícia.
La Laura i la Núria de la CGT. Els companys anarquistes del Clot. Els de la CUP del Vendrell. En Pau Andalús. Tots presents. Tots represaliats. Tots disposats a teixir solidaritat i unitat popular per evitar la follia repressiva i d'aquí poc vèncer.
No ens van tocar aïlladament i no respondrem aïlladament.

(Via Alerta Solidària)

dimarts, 4 de juny del 2013

Dinar en suport al Casal Popular de Castelló


Salutacions,

des del Casal Popular us convidem a assistir al dinar que organitzem aquest dissabte, 8 de juny, a les 14h, a la plaça l'Ereta (Isabel la Catòlica).

Com bé sabreu, el Casal Popular sempre enfronta problemes econòmics de cara a l'estiu, és per això que us demanem que col·laboreu a mantindre l'espai obert assistint al "Dinar en suport al Casal Popular".

Menú:

Primer: Gaspatxo de remolatxa
Segon: Fideuà de boleutus + humus
Postres: Fruita del temps
Beguda inclosa

Preu:10€ 
Podeu aconseguir el tiquet a la barra del Casal Popular.

Us hi esperem!

-- 

Casal Popular de Castelló
c/ d'Amunt, 167. 12001 - Castelló de la Plana 
(La Plana Alta - Països Catalans)
casalpopulardecastello@gmail.com

dissabte, 25 de maig del 2013

L'últim rectorat. Article d'opinió.



L'últim rectorat. Article d'opinió.

 A la pel·lícula l'Última Fortalesa (The Last Castle), la construcció d'un mur dins una presó de militars als EUA, es converteix en l'eix central d'enfrontament entre els presos, dirigits per l'ex-coronel Irwin i els carcellers, dirigits per un dement coronel Winter, que cerca la humiliació i deshumanització constant dels reclusos. En un dels seus imaginatius càstigs, decideix que els militars han de construir aquest mur, però, el que en un principi havia de ser el símbol de la seva reclusió es converteix en allò que els torna a fer recuperar l'orgull, en allò que els torna a humanitzar.
 En aquest últim mes de lluita, a l'Autònoma també hem tingut el nostre propi Mur, entorn al qual s'ha evidenciat un conflicte, un xoc entre interessos corporativistes per part de les capes altes dins la jerarquia universitària, i els interessos de les majories, defensats pels estudiants ocupants, amb el suport de PAS i PDI. Aquest símbol, no ha sigut cap altre que el Rectorat, i la seva ocupació. El propi edifici ja diu molt del que representa. Com si es tractés d'un castell medieval, observa des d'un pujol tot el Campus, i el seu interior és prou més luxós que la majoria de Facultats. Els que han fet ús dels seus lavabos durant un mes, poden fer comparacions prou gràfiques de com fins hi tot cagar, pot ser una qüestió de classes.
 
De la mateixa manera que els soldats de la Última Fortalesa, els estudiants en cap cas han sigut tractats com a persones, i les seves demandes no han sigut presses en consideració. Tot el contrari des de bon principi, es va titllar d'absurdes les seves reivindicacions. Posteriorment van ser tractats de poc més que criminals infantils, de nens desvergonyits. Una torba histèrica, ignorant i sobretot: incomprensible. Ras i curt, el que es coneix comunament com xusma, qualificació d'altra banda que normalment prové d'ambients elitistes i decadents. Només els va faltar criticar la manca de modals per haver-se estat quatre setmanes menjant al terra en lloc de a taula.
 
I qui són aquests dos grups que s'han format? D'una banda parlem d’uns estudiants vius, amb empenta, perseverança i amb prou força com per estar-se un mes dormint al terra i a l'altre uns estudiants infantilitzats, porucs, acomodats i sense més esperit que el que els deixa tenir l'Equip rectoral. També tracem una línia que va separa a uns treballadors del PAS que pateixen dia a dia la precarització i un PAS acomodat, el fidel gos de l'amo, els quals van ser hàbilment batejats com “aristopas”. I finalment l’abisme existent entre uns catedràtics juràssics i un PDI, dinàmic i maltractat per la institució universitària. Aquests diferents grups van anar formant un “Poble/Comunitat Universitària”, que donava suport a l'ocupació i una “Elit Universitària”, que era contrària.
 
Segurament aquests dos grups de forma abstracte ja existien, però ha sigut aquesta situació la que ha permès que sortíssin a la llum de forma inequívoca. És l'ocupació del Rectorat el que marcarà un abans i un desprès en aquest sentit i en molts d’altres.
 
I marcarà un abans i un desprès, perquè malgrat que el programa de reivindicacions dels ocupants no s'han realitzat, s’ha fet palès que l’Equip de Govern ha estat totalment superat. La seva manca de visió, va fer que es centressin justament en el que els estudiants volien, en el programa sobre mocions, sense donar-se conta de que no acceptant aquestes reivindicacions, justament evidenciaven, el que els estudiants volien evidenciar: que les institucions de governança no funcionen , i de retruc que els de l'Equip Rectoral no són gaire vius... I això ultim ho vam veure amb l'estratègia que van seguir.
 
Primerament amb constants crits a la calma, i al suport a unes institucions caduques no han sigut més que la manifestació de la feblesa de l'Equip Rectoral. El fet d'utilitzar els mateixos arguments tecnocràtics, que negarien el vot a les caixeres de supermercat, és el que fa servir qualsevol grup que veu que si la resta comença a dir la seva perdran els seus privilegis. Desprès la segona estupidesa comesa per aquesta Élit universitària, va ser la de mirar d'invocar a Comunitat Universitària, justament a aquesta Comunitat que se li estava rebel·lant. Això no va fer més que posar en evidència com d'allunyats d'aquesta estaven, i donar-li força com a conjunt oposat a ells.
 
Finalment va arribar l'ús de la força. Però fins hi tot això, els va sortir malament. El fet que el rectorat rebutgés negociar la sortida, i els estudiants es mantinguessin ferms, fins hi tot davant l'amenaça d'un desallotjament violent, va fer aixecar fum de solidaritat per les xarxes socials. Igual que a l'Última Fortalesa, fins i tot els Mossos d'Esquadra van decidir no participar de la demència d'en Ferran Sancho i na Sílvia Carrasco, de la mateixa manera que la Guàrdia Nacional no va participar de la demència del coronel Winter.
 
Al final és el mateix Winter qui dispara i mata a l'ex-coronel Irwin, però aquest aconsegueix hissar la bandera cap per avall, demostrant que el fort havia caigut, fent pública la ineptitud de Winter fora dels murs de la presó. Els estudiants ja no hi som al Rectorat, però hem posat de manifest que no estem sols, que PAS i PDI són al nostre costat, que som una Comunitat. Hem posat de manifest que hi ha una Elit que posa els seus interessos davant dels de tots, que actua de forma superba i no estan preparats ni per defensar la Universitat Pública ni per representar a la Comunitat Universitària.
 
Ells podran haver tornat, però el Rectorat mai més tornarà a ser el seu Castell, d'ara en endavant serà la nostra Fortalesa.
 
Miquel Vila - Militant del SEPC

dimarts, 21 de maig del 2013

Aturem la LOMQE!


Aturem la LOMQE! Concentració este dijous a la Pl de Mª Agustina a les 19.00h. 



dilluns, 20 de maig del 2013

Comunicat del SEPC davant la reforma de la llei d'educació (llei Wert)



Comunicat del SEPC davant la reforma de la llei d'educació (llei Wert)

Un cop aprovada la reforma de la lleu d'educació ens trobem en un escenari molt crític als nostres centres educatius. Aquest cop, han anat encara més enllà de l'elitització de l'ensenyament i desempoderament. Aquesta vegada el punt de mira del Ministre Wert l'ha situat sobre els nostres pilars de lluita: Un ensenyament públic, popular, no jerarquitzat i en català. Val a dir però, que la seva intenció d'espanyolitzar-nos ja ve d'enrere; i es que el Sr. Wert ja va declarar les seves intencions quan va dir que el sistema educatiu català propiciava l'independentisme... Aquesta ofensiva, juntament amb les polítiques d'austeritat, privatitzen el sistema públic educatiu, en devaluen la qualitat a les classes populars i afavoreixen un flux cap a la privada que segueix gaudint dels mateixos privilegis . Això cal que tothom ho sàpiga.
 
La Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE) és la modificació d’una llei – malaltissa, dogmàtica i desigual - que en cas d’aplicar-se, en termes lingüístics, implicaria que la Generalitat de Catalunya hauria de pagar els estudis en un centre privat a les famílies que volguessin escolaritzar els seus fills en castellà...cosa totalment fora de lloc i un desgavell de l'educació pública sense precedents. També cal recordar que, mentre al Principat 20 famílies demanaven escolarització en castellà (0,001% de l'alumnat), al País Valencià són més de 125.000 les persones que demanen una escolarització en català sense que aquest hagi provocat ni un sol gest d'atendre tal demanda.
 
Tanmateix, aquesta llei no es centra tant sols en la llengua, va més enllà. Pretén introduir la religió (catòlica) als centres públics i retornar així al passat més fosc i condemnable de l'Estat Espanyol. Sí sí, en ple s. XXI. En un estat laic. En un estat democràtic. Reflexionem-hi.
 
Tot això sumat al que ja veníem denunciant: Extinció de la democràcia als consells de govern -que passaran a ser idèntics als d'una empresa en quan a criteris i funcionament vertical intern-; a la desigualtat entre els centres -ja que hi haurà centres de primera, de segona i tercera, seguint criteris mercantilistes i mai academicoculturals -; canvi de les beques públiques a beques privades -les quals haurem de tornar amb interessos a l'entitat bancària de torn-; augment de la ràtio d'alumnes per aula; l'augment d'hores docents del professorat -acompanyat d'una reducció de sous, eliminació de pagues extra i la no cobertura de baixes laborals comunes-; l'adoctrinament d'alumnes amb assignatures amb finalitats polítiques com la “Educación Cívica y Constitucional” que s'impartirà amb finalitats ideològiques ben marcades, etc.
 
Com venim denunciant des de fa molts anys, progressivament i a cop de decrets llei, ens estan imposant un model educatiu on el sedàs cada volta aposta més per l’elitització, la desigualtat i la destrucció de l'ensenyament públic.
 
L'escenari és crític arreu dels Països Catalans però hem de ser conscients que la lluita és l'únic camí per assolir les nostres fites. Així ho hem demostrat amb les vagues de fam organitzades pels germans de les Illes, enllaçant-nos per la llengua, amb la insistència d'Acció Valenciana, amb la denúncia ciutadana, amb la perseverança de les famílies de la Catalunya Nord i la solidaritat entre els diferents territoris del nostre petit-gran país....No en tinguem cap dubte: Guanyarem! Guanyarem perquè, dels més xics fins als més grans, som conscients que han tocat l'eina vertebradora en la qual ens regim i la que ens permet expressar la nostra manera de veure el món (de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó).
 
Des del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans encoratgem la comunitat educativa a desobeir qualsevol mesura que acabi amb la immersió lingüística, que privatitzi l’educació i ens faci a totes més precàries.
 
Exigim al govern de la Generalitat que sigui contundent, que no acati i passi de les paraules als fets, de la protesta a la denúncia.
 
També volem animar a les estudiants a participar activament de les mobilitzacions per una educació en català i socialment justa arreu dels Països Catalans. Només lluitant invertirem l'espiral!
 
Desobediència o mort!
 
"Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense." (Ovidi Montllor)
 
Clicant a l'enllaç podeu consultar les claus de la llei Wert, document elaborat per la Secretaria de Política Educativa.
 
 
S.T. Portaveus - Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans
17 de maig del 2013

dijous, 16 de maig del 2013

El 1er de Juny...Que es foti la Troika!



El 1er de Juny...Que es foti la Troika!

El passat 23 de febrer va suposar una data que va anar molt més enllà del típic record a la quimera de la mal anomenada Transición Española. El temps ja s'ha encarregat de donar la raó a les que no hem cregut mai en aquesta banalitat... Així doncs, vam considerar que era essencial aprofitar l'esmentat blasme al calendari contemporani per passar a la proposta ferma. Aprofitant aquesta data més que simbòlica de l'autoritarisme encobert, del germen de la política de la por i la manipulació del règim (des del règim i al servei del règim); va néixer un nou espai aglutinador dels sectors castigats per la darrera ofensiva cíclica i, per tant, endèmica del sistema capitalista: la “Coordinadora fem-los fora. Juntes podem!”.
 
El Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) apostem, juntament amb les altres assemblees que hi participen, per la conquesta dels nostres drets mitjançant la desobediència i al marge dels sindicats majoritaris que, com hem vist, no estan ni capacitats ni disposats a canviar l'ordre establert. De fet, ja fa temps que van trencar la corda que els enllaçava amb el poble treballador -la dualitat entre dialèctica política i pràctica política-, fins al punt de pactar unes reformes laborals amb les empreses i governs neoliberals, anclats en el bipartidisme d'extrem centre, que destrossen l'estabilitat socioeconòmica de les nostres llars afavorint acomiadaments, precaritzant sous, augmentant jornades de treball, exterminant la sanitat per a tothom, elititzant l'accés a l'ensenyament públic i de qualitat...etc. Totes aquestes mesures repercuteixen i coaccionen l'entorn familiar de les classes populars conduint-los a la sobreexplotació, l'exclusió social i, en els pitjors dels casos, el suïcidi.
 
Més enllà del context polític actual, volem remarcar també que la nostra sobirania rau en el subjecte polític que, dins el marc dels PPCC1, és el poble treballador català. No és cap ens abstracte, ni pertany a cap interès econòmic privat, com tampoc a cap conglomerat transversal interclassista. La terra és per a qui la treballa! I en aquesta línia assenyalem a tot el qui pretén fer recaure el pes del crack econòmic capitalista sobre les classes populars. Ens organitzem per a trencar amb el dogma del pedaç i la tisora...sempre amb el bri de la proposta, sota la premissa de la doble tallant: pedagogia i fermesa en la resposta contundent a qualsevol agressió de la classe dominant vers la dominada.
 
Així doncs, en aquesta línia, vam proposar la campanya “Desobediència contra la misèria”. Una campanya on hi participem moviments socials, des d'on es visualitza el conflicte estudiantil -més enllà del mateix-, des d'on hem pogut palpar d’aprop i compartir altres problemàtiques socials, així com conèixer la lluita dels diversos sectors (professorat interí; personal sanitari; treballadors del sector cultural, etc.) per a esdevenir-nos-en partícips.
 
Són tot aquest seguit d'arguments, tot aquest seguit de neguits, els que ens han portat a conformar activament la jornada de l'1 de juny: “Que es foti la Troika!”. Una campanya que, com he dit, pretén trencar amb el pensament únic i intransmutable, com ho faria l'osmosi2 vers la llei de la gravetat de Newton, on tot flux és naturalment descendent a no ser que s'hi exerceixi una pressió conjunta.
L'1 de JUNY...QUE ES FOTI LA TROIKA!
 
“I si encara dura la vida dura, doncs un altre cop de part dels bons i fins a la mort!”3
 
 
 
 
Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC)
Països Catalans, 15 de maig del 2013.
 
 
 
 
 
 
 
 
 _______________________________________________________________________________________________________________________________
1* Països Catalans. Territoris que formen part d'unitats geohistòriques de predomini català. Comprèn les zones de la Catalunya nord (fins a l'estany de Salses), el Principat d'Andorra, la Comunitat Autònoma de Catalunya, la Franja de Ponent (comarques de l'Alta Rivagorça, la Rivagorça, Llitera, Baix Cinca i Matarranya), el País Valencià, la comarca del Carxe (Regió de Múrcia), l'arxipèlag de les Balears (que inclou les Pitiüses).
2* Pressió osmòtica. Força que fa cadascun dels líquids que posseeixen una concentració desigual de soluts quan estan separats per una membrana semipermeable per a aconseguir l'equilibri.
3* Fragment del tema d'Ovidi Montllor “Les meues vacances”, del disc “A Alcoi” [1974].