Crónica de la cercavila en commemoració de la crema de Vila-real

Avui, 16 de gener s'ha portat a terme a Vila-real la cercavila commemorativa de la crema de la ciutat a mans de l’exercit borbònic en la Guerra de Successió.

La convocatòria, que es ve desenvolupant any rere any, compta cada cop amb més participants que recorden el crit de: “Socarrats però no vençuts!”

La cercavila reivindicativa ha començat a les 12:00 de la cantonada del carrer Major amb Pere III a Vila-real, ha recorregut els carrers del centre per acabar en la Torremoxa, l’últim vestigi que queden de les muralles i per tant símbol de resistència del poble de Vila-real.

Després a les 14:00 s'ha fet un dinar popular al Casal Jaume I, que està en el carrer Soldades.

El poble de Vila-real, a la comarca de la Plana Baixa, va eixir al carrer per defensar la terra al 1706. Un poble desarmat sense cap tipus d’exercit que els recolzara que va sofrir un càstig exemplar, va ser passada pel ganivet la majoria de la seua població i es va cremar la vila, al igual que Xàtiva, en un intent d’atemorir les possibles resistències del poble català enfront de l’ocupació espanyola.

1706: Tenim memória, no oblidem

Des de l'Esquerra Independentista de la Plana, que està formada per les assemblees de Maulets, Endavant, COS, el SEPC i l'AJPB-CAJEI; estem preparant uns actes per commemorar la crema de Vila-real a mans de l'exercit borbònic en la guerra de successió. El poble de Vila-real va sortir al carrer per defensar la terra, un poble desarmat sense cap tipus d'exercit que els recolzara i va sofrir un càstic exemplar va ser passades pel ganivet la majoria de la seua població i es va cremar al igual que Xàtiva en un intent d'atemorir les possibles resistències del poble català enfront de l'ocupació espanyola.

Els actes que estem preparant per al dia 16 de Gener son una cercavila reivindicativa que eixirà a les 12:00 de la cantonada del carrer major amb Pere III a Vila-real, que recorerà els carrers del centre per acabar en la Torremoxa l'últim vestigi que queden de les muralles i per tant símbol de resistència del poble de Vila-real. Després sobre les 14:00 es farà un dinar popular al Casal Jaume I, que està en el carrer Soldades.

Manifest:

1706: TENIM MEMÒRIA, NO OBLIDEM

Un any més, amb l’arribada del 12 de gener, l’Esquerra Independentista de la Plana eix als carrers de Vila-real per a retre homenatge als nostres avantpassats que l’any 1706, al crit de "ni Espanya ni França, sinó visca la terra i muyra malgovern", van defensar la vila (i, amb ella, les llibertats nacionals i populars).
El 12 de gener de 1706 representa, tot i el tràgic desenllaç d’aquella jornada, una de les pàgines més brillants de la història de Vila-real; i les vila-realenques d’avui dia podem estar ben orgulloses de la gesta dels nostres avis, els quals únicament van poder ser derrotats mitjançant la més miserable de les traïcions…
Repassem un poc la història: el Conde de las Torres, un altre "dimoni emplomat" i "incendiari malabava", volia fer-se perdonar antigues vel·leitats austriacistes i va suposar que les convulsions creades per la revolta antisenyorial dels maulets li facilitarien guanyar el Regne de València per a la causa borbònica; però, veient que els únics resultats de la seua ràtzia eren sengles fracassos a Peníscola i Sant Mateu, i adonant-se’n del perill que corria la seua reputació, necessitava urgentment un triomf fàcil i va elegir com a víctima de la seua venjança el nostre poble (que es trobava indefens, sense guarnició militar i sense més protecció que la fèrria voluntat de resistència exhibida pels seus habitants). Això no obstant, després de tot un dia d’incessant combat, en el qual ancians i dones es van batre amb el mateix coratge i efectivitat que els joves miquelets, l’exèrcit castellà –a pesar de gaudir d’una aclaparadora superioritat– només va poder doblegar l’acarnissada defensa dels vilatans valent-se d’un deshonrós ardit: pretextant raons humanitàries (que els seus ferits pogueren rebre millor atenció mèdica) va aconseguir que li obrírem les portes de la vila i –ai!– va desencadenar un espantós carnatge… Més de 300 morts i uns 200 presoners (és a dir, una quarta part del cens de l’època), a més de l’"universal incendi", provocat de forma absolutament gratuïta quan ja havien acabat la batalla i el saqueig, és el balanç d’aquella trista acció, que havia de servir de "general escarmiento" per a tot el país: després d’"el desgraciat cas de Vila-real" totes les viles austriacistes ja sabien què podien esperar del Borbó.
No es tracta de remoure fantasmes del passat, ni de contar "batalletes" que ja no li interessen gairebé a ningú; però, si recordem massacres com aquesta, no ho fem mai des de l’òptica del nacionalisme burgés romanticista, sinó perquè estem en deute amb els nostres avantpassats (si no, tot el seu sacrifici perquè visquem en una terra lliure no haurà valgut per a res) i veiem com es vol amagar en la fossa comú de l’oblit tota la nostra història que ens recorda que som una nació diferenciada d’Espanya i França… De fet, des de les institucions locals s’intenta silenciar tot aquest passat, tal com ho demostra l’ajuntament de Vila-real, que no li ha fet mai el merescut homenatge a la gent del poble que va sofrir els abusos de les hordes borbòniques.
Si pensem en els ideals pels quals va lluitar la gent que avui homenatgem, està clar que tenien un fort component nacional; però no s’ha d’oblidar que la seua lluita també era per l’emancipació de les classes populars. Així, si ens fixem en el context actual, ens trobem que aquests són mals temps per a les classes populars dels Països Catalans: la famosa crisi del capitalisme, que deixa en l’atur tantíssima gent dels nostres pobles, on moltes famílies treballadores estan patint penúries, mentre que els rics de sempre ara demanen repartir les pèrdues de les seues empreses (i en canvi, quan eren temps de bonança econòmica, privatitzaven els beneficis); de fet, s’estan donant facilitats als empresaris perquè precaritzen encara més la situació del poble treballador mitjançant els ERO que s’apliquen a la majoria de fàbriques de la nostra comarca –com en el cas emblemàtic d'Azuvi– i les mesures que es donen des de les institucions per a superar aquesta crisi son simplement "pedaços" per a evitar els conflictes socials:estem parlant d’un "Plan E" que destina diners a fer obres públiques innecessàries (i sempre contractant grans empreses, sense tenir en compte els aturats del poble), quan aquests diners podien anar destinats a cobrir les necessitats culturals dels pobles (per exemple, l’estancada l’obra de la biblioteca municipal de Vila-real) i a oferir uns serveis públics de qualitat.
Sabent qui som i d’on venim ens resultarà més fàcil estar a l’altura dels reptes que ens puga plantejar el futur i, així, arribar als nostres objectius d’Independència i Socialisme: Vila-real: socarrada, però no vençuda! 304 anys després continuem lluitant per la llibertat!!


Dissabte 16 de gener, a les 12 hores, concentració davant la placa d’"homenatge als defensors de la vila" que hi ha al C/ Major Sant Jaume, cantonada amb el C/ Pere III

Crónica del 77é aniversari de les Normes del 32

Com cada any, aquest desembre l’Esquerra Independentista de la Plana (constituïda per les assemblees comarcals de l’AJPB-CAJEI, Maulets, el SEPC, Endavant-OSAN i la COS), amb la col•laboració del Casal Popular de Castelló, ha eixit al carrer a commemorar l’aniversari de la signatura a la nostra ciutat de les Normes Ortogràfiques de 1932 (per les quals el País Valencià se sumava al consens lingüístic propiciat per les reformes de l’IEC, i s’assumia de forma inequívoca la unitat de la llengua catalana).

El dissabte 19, a les 7 del vespre, unes 200 persones sortíem de la Plaça de la Independència ("La Farola") darrere d’una pancarta amb el lema "Per la nostra història i la nostra cultura, parlem en català!" i, en una cercavila reivindicativa, vam recórrer els principals carrers del centre de la nostra capital comarcal. La marxa va transcórrer tranquil•lament i festiva, constantment animada pel tradicional acompanyament de la música popular d’un nombrós grup de dolçainers i tabaleters. Molta gent, en veure’ns, s’unia a la comitiva, mentre que altres, encuriosits pel sarau, preguntaven pel significat de la manifestació; tan sols uns pocs feixistes ens van increpar amb paraules despectives cap a la nostra llengua, fent així ostentació del seu tarannà intolerant i de la seua incultura. Durant la marxa, es van poder sentir múltiples consignes sobre la unitat de la llengua, recordatoris als polítics de torn sobre els nostres sentiments nacional i de classe, la reivindicació de la nostra cultura, que –evidentment– no és la que ells ens volen imposar.

En arribar al Carrer Cavallers, davant de la Casa Matutano, on fa 77 anys es van signar les normes, un company va procedir a la lectura del manifest. A continuació, va tenir lloc una –breu, però emocionant– exhibició de Cant d’Estil, en la que un gran cantador de la terra, acompanyat d’una magnífica versadora, va delectar el públic assistent amb unes albades sobre la unitat lingüística i nacional, amb uns versos sobre la repressió que pateix la nostra llengua i l’obligació que tenim de mantenir-la viva, utilitzant-la en tots els àmbits. La concentració va acabar punys enlaire, amb els sons de la Muixeranga; i d’allí ens vam desplaçar fins a la immediata Plaça de les Aules, on la colla dels Dimonis de Campanar (vinguts des de València, per a acompanyar-nos en aquesta jornada festiva i reivindicativa) ens va fer un espectacular correfoc, on la gent, a més de gaudir de l’espectacle del foc, es va

implicar en aquesta tradició tan nostra.

Un cop finalitzats els actes més reivindicatius, vam assaborir la vessant lúdica al Casal Popular de Castelló, on més de 150 persones vam degustar un bon sopar vegetarià i, per acabar la nit, vam gaudir d’un

concert en català amb el "hip hop" del grup El Blüe (de Nules) i la cançó d’autor de l’amic Josep Lluís Notari (de Vilavella), tot acompanyat de l’inevitable assortiment de begudes de la terra.

Des de l’Esquerra Independentista de la Plana volem agrair la seua participació a totes les persones que ens van acompanyar, ja que entre totes hem aconseguit un cop més traure al carrer un fet cabdal de la nostra història recent, importantíssim per a la nostra llengua i cultura, tot i que des de les institucions i la majoria de mitjans de

comunicació intenten mantenir en l’oblit aquesta data que consagra científicament i de manera oficial la unitat de la llengua.

Prèviament, el dijous 17 i el divendres 18, als IES "Penyagolosa" de Castelló i "Honori Garcia" de la Vall d’Uixó –respectivament– els companys del SEPC havien organitzat (amb gran èxit d’assistència i amb

el recolçament del professorat dels centres) sengles xerrades del sociolingüista Vicent Pitarch sobre la importància i transcendència de les Normes de Castelló.

Col·lectius de l'Esquerra Independentista de la Plana

Endavant (OSAN) - la Plana

Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans - Universitat Jaume I

Enganxines i cartells

Cercavila pel 77 aniversari de les Normes de Castelló

Un any més, com cada desembre, a Castelló commemorem les Normes de 1932, una fita històrica menystinguda per les institucions i, moltes vegades, condemnada a l'oblit. Aquestes normes consagraven i consagren científicament i de manera oficial la unitat de la llengua.

Al llarg de la història la nostra cultura ha patit atacs. El decret de Nova Planta va encetar la persecució política de la llengua catalana a les nostres contrades, intentant anul·lar la nostra identitat col·lectiva com a poble. Fa 70 anys, amb la victòria feixista de 1939, se'ns tornava a prohibir expressar-nos i manifestar-nos en la nostra llengua, perpetuant aquest etnocidi. Amb la constitució espanyola de 1978 i l'entrada en vigor dels estatuts d'autonomia, no sols es divideixen i s'enfronten els interessos immediats del País Valencià, el Principat de Catalunya i les Illes (amb una llengua, cultura i història comunes i diferenciades de la resta de territoris de l'estat espanyol), sinó que es redueix la nostra identitat política i cultural a la d'una simple forma administrativa del regne d'Espanya i es mutila la capacitat dels valencians i valencianes per a decidir el nostre futur i construir el nostre model polític i econòmic. A més, des del govern valencià encara no s'ha acomplert en la seua integritat l'aplicació de la Llei d'Ús i Ensenyament del valencià aprovada l'any 1983.

És així com volen que passem a ser un simple trosset del regne dels descendents de Felip V (aquell que incendiava Vila-real i Xàtiva), una simple suma d'individus-súbdits sense capacitat de resposta i d'organització col·lectiva, sense lligams i sense memòria històrica. Per això, la nostra llengua, allò que més clarament uneix a les valencianes entre nosaltres i amb la resta de territoris dels Països Catalans, ha estat sempre l'objectiu central de l'ofensiva, el camp de batalla. Perquè menysprear, arraconar i dividir la llengua no sols suposa atacar la nostra identitat, sinó també i de retruc, destruir la nostra capacitat de mobilització i de resposta per a conquerir els nostres drets (socials, nacionals, personals) i defensar-los.

A dia d'avui ens trobem amb un context difícil en molts aspectes: una llengua arraconada de les institucions i dels mitjans de comunicació públics i privats; la impossibilitat del jovent d'estudiar en català (100.000 alumnes més d'infantil i primària estudiarien en valencià si la Conselleria d'Educació oferira les places que les famílies sol·liciten, la Universitat Jaume I sols oferta un 20% dels crèdits totals en català); la defensa acientífica, per part d'aquells que mai la parlen, de la idea que tenim una llengua diferent de la que es parla a Tortosa, Palma, el Matarranya o el Rosselló...

Però malgrat que a algú li pese, el poble valencià continua viu. Ho confirmen els centenars de milers de persones que, a pesar de tot, continuem expressant-nos en la llengua del Tio Canya arreu de les nostres comarques i que prenem la paraula contra l'auto-odi, en català i pel català: el d'Estellés, Matilde Salvador, Joan Fuster, Maria Mercè Marçal, Bernat Artola i Ovidi Montllor, el català de tots i totes.

És per això que, una vegada més, tenim raons per manifestar-nos. Motius per celebrar l'aniversari de les Normes de Castelló, però també motius per a la rebel·lia. Els valencians i valencianes tenim, més que mai, el deure de defensar allò que és nostre, allò que ens uneix, la nostra llengua. La llengua és la nostra arma, la nostra principal eina per a rebel·lar-nos, per a plantar cara i per a començar a decidir sobre les nostres vides i el nostre futur.

Cal que ens esforcem a expressar-nos en la nostra llengua en tots els àmbits per tal de normalitzar-la. Però sobretot és moment de defensar-la i de fer-la l'element indispensable del nostre alliberament i la nostra reafirmació com a poble.

Per la unitat de la llengua,

Pel País Valencià,

Pels Països Catalans,

Per la nostra història i la nostra cultura: Parlem català!

Crónica dels actes contra la violència de gènere

Des del nucli del SEPC de la Universitat Jaume I (Castelló) s'han fet un seguit d’actes reivindicatius en motiu de la diada contra la violència de genere, que han consistit en dibuixar siluetes al terra com si foren les línies que utilitza la policia forense quan hi hagut un feminicidi, acompanyant aquesta silueta hem posat un text, on indicàvem casos reals de violència de gènere, que impactaren a la gent. També s'han fet siluetes de dones de cartró i s'han penjat des d’un lloc ben visible. I per arrodonir els actes hem posat paper continu per a que tota la comunitat universitària opine sobre la violència de genere. Pel que fa a l’acceptació de l’estudiantat dir que has sigut molt positiva, ja que els ha impactat molt aquesta manera de fer arribar les nostres reivindicacions.

De passada també dir que el nostre posicionament contra la violència de genere no ha de veure res amb la utilització que fan els mitjans de comunicació, on treuen aquest fet com quelcom aïllat. Pensem que aquesta diada s’ha desvirtuat on tothom baix el pretext de la correcció política denuncia aquesta violència sense arribar al fons de l’assumpte. Des de l'òptica combativa del SEPC veiem que aquesta violència no és res més que les conseqüències visibles del patriarcat, que esta inserit en els racons més recondits de la nostra societat. Veiem que allò que du a un home a eliminar físicament a una dona comença des de que és xicotet, on veu quins son els rols en la família i com es reprodueixen en l’escola, arribant a veure que les dones sempre han de ser les que treballen, les que no tenen força, les que ploren. Aquest complex d’inferioritat es assumit pels dos generes i es el que genera una submissió de la dona, i quan algunes dones intenten eixir del que s’ha marcat socialment, és quan el genere dominador es posa nerviós i recorreix a la força per sotmetre a la dona.

Aleshores des del nucli de la Universitat Jaume I fotem canya al patriarcat, defensem un model coeducatiu on s'anul·len les construccions de genere, perquè l’educació és el futur. No volem que més generacions s’eduquen els rols que imposa la societat patriarcal, volem persones lliures en una terra lliure.