[24 oct] Contra l’ofensiva espanyolista i mercantilitzadora, defensem l’educació pública i en català!

Després de la presentació en públic de l’avantprojecte de llei de la LOMQE el juny del 2012, el Partit Popular i el ministre d’educació José Ignacio Wert reben les més dures crítiques de la comunitat educativa. D’ençà d’aquell moment fins aquest octubre de 2013, declaracions del ministre, entrevistes, concrecions de la llei… han confirmat que les reformes que pretén la LOMQE són purament ideològiques, casant els fonaments de l’educació amb aquells de la dreta més espanyolista i conservadora de l’Estat espanyol. Després que la comunitat educativa fes públic el fort malestar social que ha generat dins seu la LOMQE, el Partit Popular pretén aprovar en solitari la llei al Congrés dels Diputats el dia 10 d’octubre abans que s’enviï al Senat.

Des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans volem posicionar-nos, com ja hem fet en repetides ocasions en els darrers mesos, clarament en contra d’aquesta llei. Després d’analitzar-la i d’observar les conseqüències que podria tenir en l’educació pública del nostre país, afirmem que suposaria un enorme pas enrere en tot allò aconseguit en l’educació pública i en català als Països Catalans.

Cal recordar que estem parlant d’una llei profundament classista, que pretén segregar l’alumnat en funció de la seva orientació professional en etapes extremadament avançades, que impedirà a aquells col•lectius més desafavorits l’accés a les etapes més avançades de l’educació i que, en definitiva, ampliarà i perpetuarà unes diferències de classe que van en augment.

És també una llei que mercantilitza brutalment l’educació pública, subjectant-la a les dinàmiques del mercat fent que no respongui a unes necessitats socials o culturals, sinó purament mercantils. Les eines que genera per a poder-ho fer són moltes i molt diverses: canvis en la gestió dels centres, replantejament del mateix concepte de coneixement, contractes laborals precaris per al professorat…

Alhora, en una voluntat clarament homogeneïtzadora d’aquells que han vist en l’educació l’oportunitat de transmetre el seu model d’Estat, la LOMQE destrueix per complet el sistema d’immersió lingüística al Principat -pretén subvencionar escoles privades per aquells que no desitgin la docència en català- i ataca encara més la llengua catalana allà on ja s’ha intentat debilitar des de fa dècades -a les Illes i el País Valencià- infravalorant la llengua pròpia del nostre país i rebaixant-la al nivell residual d’especialitat.

Finalment, també potencia la separació per sexes a les aules ja que obre la porta a donar subvencions a centre privats o concertats que no ofereixen una educació basada en el principi d’igualtat i que no contempla totes les opcions de llibertat sexual i de gènere.

El context que se’ns presenta, doncs, és dramàtic. La LOMQE suposaria la confirmació de la desaparició progressiva d’una escola pública i catalana al nostre país. Cal tenir en compte, però, que la situació als diferents territoris dels Països Catalans sota dominació espanyola actualment no és pas gaire millor. Al Principat, vam veure com el Govern de CiU aprovava la LEC tot i tenir una comunitat educativa que n’exigia la retirada immediata: reduccions de personal docent, reduccions de sou en cas de malaltia, canvis en l’estructura de governança dels centres… A les Illes Balears i Pitiüses, els greuges de la LOMQE es sumarien als del Tractat Integral de Llengües (TIL) -també impulsat pel PP-, al que el professorat de les Illes ja ha anunciat que desobeirà després de mobilitzar-se i estar en vaga més de tres setmanes seguides. Al País Valencià, la LOMQE suposaria la destrucció de la ja feble situació de les línies en català existents.

És important remarcar que totes aquestes lleis es produeixen en un moment de greu crisi econòmica. Cal no oblidar que aquests moments han estat sempre aprofitats per la dreta més liberal i reaccionària per introduir els seus plans de reformes. Sota el pretext de la crisi i una millora de l’eficiència econòmica dels serveis públics, pretenen seguir avançant en la construcció del seu model d’Estat. Així ho hem pogut veure en justificacions que ens arriben tant del Govern de l’Estat espanyol com dels governs autonòmics: enormes retallades en educació, sanitat, reduccions de pensions, disminucions de les subvencions d’atur… Mentre que, d’altra banda, continuen legislant per tal d’afavorir grans empreses que segueixen enriquint-se a costa d’ofegar encara més les classes populars d’aquest país.

Des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans som plenament conscients que aquest no és el camí que hem de seguir per sortir d’aquesta crisi, sobretot si parlem d’educació, el nostre futur i el de les generacions que han de venir. És per això que no deixarem la nostra educació a les seves mans per tal que la destrueixin del tot.

Per aquests motius, dins de l’ onada de mobilitzacions convocada pel conjunt de la comunitat educativa afectada per la LOMQE, el SEPC ens sumem a la convocatòria de vaga de l’alumnat de secundària del dia 24 d’octubre ja que entenem que s’ha de respondre de forma contundent als atacs que està rebent l’educació pública de forma col•lectiva. Que cal que els alumnes tinguem l’oportunitat de mobilitzar-nos als nostres centres per allò que ens afecta, colze a colze amb el professorat i famílies i desbordant el marc del sindicalisme groc, de voluntat massa distant d’oferir solucions reals a aquesta problemàtica. Cal que als instituts d’arreu del país se sigui conscient de les implicacions d’una llei totalment perversa, de fer veure que lluitar és una altra manera d’aprendre, i que mobilitzant-te i defensant allò que és nostre és l’única manera que no ens ho prenguin.

Per tot això, animem a tot l’estudiantat de secundària a secundar la vaga i assistir a les diferents manifestacions d’arreu dels Països Catalans. Però també animem a entendre aquesta jornada com un dels punts àlgids d’una lluita que no s’atura, que és diària i constant si volem vèncer. Que cal que la organització de base de totes aquelles que estem preocupades pel nostre futur com a estudiants, com a poble i com a classe sigui el què trenqui amb tot allò que mercantilitzi i espanyolitzi el nostre futur. Seguirem responent activament contra tot allò que ens afecti, i seguirem exercint la desobediència sobre tot allò que se’ns imposi!

Optem per construir una educació en el marc dels Països Catalans, que defensi la nostra llengua i la nostra cultura. Que respongui a unes necessitats socials i que sigui accessible a tothom. Necessitem una educació que ajudi a superar les diferències de classe, una educació feta pel i per al poble.

Seguirem als carrers, a les aules i on faci falta,

CONTRA L’OFENSIVA ESPANYOLISTA I MERCANTILITZADORA,
DEFENSEM L’EDUCACIÓ PÚBLICA I EN CATALÀ

[10 oct] Aturem la LOMQE, per una escola pública i en català!

El sistema educatiu de l’Estat espanyol ha estat històricament inestable. Des de 1970 s’han aprovat dotze lleis d’ensenyament, demostrant així la manca d’un projecte educatiu de consens consolidat i útil a les persones que no sigui una eina més en mans d’interessos polítics o econòmics puntuals.

 La Llei Orgànica de Millora de la Qualitat Educativa (LOMQE) arriba al debat públic al juny de 2012 donant pas a moments d’incertesa donades les ambigüitats i ombres que semblava presentar el projecte. Amb els mesos, les declaracions públiques del ministre Wert i anàlisis profunds de la llei  van confirmar que, lluny de millorar l’educació, la LOMQE era un pas més de l’estratègia espanyolitzadora i mercantilitzadora que pateix el nostre sistema educatiu públic.

 El 21 de setembre s’aprovava l’avantprojecte de la LOMQE al Congrés. Des de llavors s’ha debatut en diversos espais i s’ha aprovat a la Comissió d’Educació amb l’únic suport del seu impulsor, el Partit Popular. Pel seu caràcter de llei orgànica, la LOMQE haurà de ser votada el 10 d’octubre al Ple del Congrés, abans d’enviar-se el text al Senat.

 Les organitzacions de l’Esquerra Independentista volem manifestar el nostre rebuig més absolut a la LOMQE. La considerem una llei nefasta, amb punts totalment retrògrads. Tot i les moltes implicacions que suposa, fa quatre grans atacs al model actual:

•  Avança en la mercantilització de l’ensenyament públic, adaptant el procés educatiu a les demandes del mercat i fent del coneixement una eina de progrés econòmic. Els exemples que ho confirmen són molts: etapes post-obligatòries de les que no es contempla la seva provisió en centres públics, professorat en condicions laborals precàries, directors que passen a ser gestors…

•  Potencia la segregació classista, excloent encara més del sistema educatiu públic aquelles persones més desposseïdes. Obvia en tot moment les diferents realitats socials de cada centre, però també l’extracció social de l’alumnat i els diferents processos educatius que poden haver seguit. En definitiva: converteix el sistema educatiu en una eina encarada a augmentar i perpetuar les diferències de classe enlloc de superar-les.

• Promou la separació per sexes a les aules dels centres concertats, sovint regentats per col·lectius religiosos. Així doncs, s’otorguen diners públics a un model educatiu que molt s’allunya d’un de coeducatiu que eduqui en valors d’igualtat, que qüestioni les relacions desiguals de poder entre gèneres, que posi sobre la taula totes les opcions de llibertat de gènere i sexuals…

• Ataca frontalment el model d’immersió lingüística en català. A nivell curricular, el català passa a ser una “especialitat” que no cal fer en horari obligatori. A nivell vehicular es relega el paper de la nostra llengua només a un conjunt d’assignatures concretes. I, finalment, afirma que es subvencionarà l’ensenyament privat en castellà per aquelles famílies que així ho demanin.

 Entenem que la LOMQE és la constatació d’una estratègia política que ha entès la importància que té l’educació en el desenvolupament personal i social de les persones. És per això que introdueix aquestes reformes, per tal de transformar els centres educatius en centres de formació de treballadors on no hi hagi lloc al qüestionament ni a l’esperit crític i des d’on homogeneïtzar un Estat espanyol en descomposició.

 Des de les diverses organitzacions de l’Esquerra Independentista exigim, doncs, l’aturada del procés d’aprovació del projecte de la LOMQE i la retirada de la llei pels motius exposats; i fem una crida a la desobediència a les aules si tira endavant. Entenem que suposa la destrucció d’un model que ja era fràgil i pervers de per si, però que no obria la porta a uns atacs tant clars i directes al model d’educació pública.

 La nostra lluita és per la construcció d’un marc educatiu propi dels Països Catalans, per una educació encarada a les estudiants, que aposti pel lliure desenvolupament de la persona i que respongui a unes necessitats socials i culturals. Aposant així per una educació pública, popular, antipatriarcal, de qualitat, i catalana.

 Per tots aquests motius, les organitzacions de l‘Esquerra Independentista convoquem concentracions pel dia 10 d’octubre a les 19:00h a les seus locals del Partit Popular d’arreu dels Països Catalans per tal de visibilitzar el rebuig a la LOMQE i continuar fent xarxa des de la base per defensar l’educació que volem.

Aturem la LOMQE, per una escola pública i en català!

Octubre 2013

Manifest de l’Esquerra Independentista per la Diada del 9 d’octubre

Com cada any pel 9 d’Octubre, l’Esquerra independentista eixim al carrer per reivindicar els nostres drets nacionals i socials; els del País Valencià i els de tots els Països Catalans. En aquest xicotet territori de la mediterrània occidental, ens trobem en un moment històric decisiu, enmig d’una renovada ofensiva espanyolista i francesa, ofegats per un neoliberalisme desenfrenat que empara tot tipus de corrupció i pendents d’un procés sobiranista a l’altra banda del Sénia d’unes conseqüències incertes.

Fa sis anys es visualitzaven les primeres conseqüències de la crisi capitalista amb l’esclat de la bombolla financera més important des de la Gran Depressió del segle passat. L’any 2007 molts relativitzaven l’abast del problema i confiaven en una prompta recuperació. Però les xifres parlen per si soles: sis anys després, als Països Catalans som prop de dos milions de persones aturades, hi ha desenes de milers de famílies desnonades i tenim uns índexs de pobresa que ja sobrepassen un quart de la nostra població.

La crisi ha tingut, doncs, uns efectes devastadors sobre els Països Catalans, i d’entre aquests, possiblement el País Valencià siga el més perjudicat. Al sud del Sénia, som més de 700.000 persones les que busquem feina, és a dir, la taxa d’atur arriba al 30%, i en el cas de les joves, se supera amb escreix el 65%. Són, doncs, milers les joves que afronten el futur sense esperança, o que directament, emigren per trobar-la. I alhora, mentre s’escapça el futur dels joves, les pensions es troben al punt de mira de la Troika i dels lobbies neoliberals i tot indica que seran les pròximes víctimes de les retallades.

Així, els drets de la classe treballadora han anat reduint-se sense aturador. Les reformes laborals ens han deixat a les mans dels empresaris i dels seus ERO arbitraris, amb uns sindicats institucionals que han restat passius en els millors casos, quan no n’han sigut còmplices directament. D’aquesta manera, al llarg d’aquests anys, el País Valencià ha patit el major espoli del serveis públics i socials de la història recent. Un espoli que va començar abans de què esclatara la crisi, perquè el País Valencià ha sigut un laboratori de polítiques neoliberals, a l’avantguarda estatal de les privatitzacions en la sanitat i l’ensenyament. I aquest espoli ha vingut acompanyat d’una corrupció estructural que ha permés a polítics i empresaris embutxacar-se els nostres diners sense cap mena de vergonya.

Com a conseqüència, sis anys després de l’esclat de la crisi, el País Valencià ha viscut importants mobilitzacions populars, com les que es produïren contra la corrupció, com les dels indignats, com la Primavera Valenciana o com les de les darreres vagues generals; la forta repressió, especialment contra el moviment estudiantil, demostra la importància i la eficàcia d’aquestes formes de lluita. Tot i això no és difícil constatar que les mobilitzacions cada cop han sigut més puntuals i menys concorregudes; i una sensació d’apatia sembla que s’haja apoderat de la població.

L’any 2014 s’encetarà de nou el cicle electoral a l’Estat espanyol, i la maquinària dels partits convencionals es posaran en marxa per mobilitzar la població un altre cop. Mentre que la dreta espanyolista intentarà recuperar l’anticatalanisme al més pur estil de la propaganda goebbeliana, la socialdemocràcia sucursalista intentarà convèncer-nos que un canvi de color a les institucions serà la solució als nostres mals.

Així mateix, l’any 2014 serà també l’any de la commemoració de la caiguda de Barcelona durant la Guerra de Successió. Nosaltres, els valencians i valencianes, fa sis anys que vam recordar els 300 anys de la derrota d’Almansa, això és, els 300 anys del Decret de Nova Planta, de l’abolició dels Furs i la consegüent pèrdua de drets i llibertats. Però la commemoració al Principat s’ha fet coincidir amb l’anomenat procés sobiranista que ha fet florir el sentiment catalanista que la transició havia intentat ofegar.

La culminació d’aquest procés pareix que ha de ser l’exercici del dret a decidir. Però malauradament, aquest esclat de catalanisme s’ha autoimposat  límits autonòmics i s’ha sotmés a la direcció de la burgesia regional. Sembla com si la nació completa haja esdevingut un llast per a les aspiracions d’una part del territori, tot oblidant que fa 300 anys, com ocorre hui en dia, molts valencians lluitaren en defensa d’unes llibertats comunes.

Ens esperen, doncs, uns temps de lluita, tant al carrer com en l’àmbit de les idees, i des de l’Esquerra independentista hem d’estar preparats per donar batalla en tots els fronts. Hem de reafirmar-nos en el nostre projecte d’uns Països Catalans lliures, socialistes i feministes, sense renúncies, sense deixar-nos ningú pel camí.

El nostre repte, doncs, és organitzar i mobilitzar el poble treballador perquè sols així es poden canviar les coses. Sols així ho podrem canviar tot. L’esquerra independentista tenim les eines per incidir al carrer, a les institucions, a l’ensenyament i als llocs de treball; tenim una organització juvenil -que ara tot just celebra el primer aniversari-, tenim un projecte de municipalisme transformador -amb unes CUP que progressivament es van implantant al País Valencià-, tenim un potent sindicat d’estudiants, tenim organitzacions antirepressives, estem construint un sindicat de classe i combatiu dia a dia i amb il·lusions creixents, tenim mitjans de comunicació i tenim una xarxa de casals i ateneus, entre altres estructures. Pocs moviments poden dir el mateix! I tot plegat ho tenim per posar al servei de la classe treballadora. Perquè només amb l’autoorganització popular podem fer front amb garanties i amb contundència a les mesures econòmiques antipopulars i als seus responsables. Només amb l’autoorganització popular podrem aspirar a un futur digne i lliure per al nostre poble.

Per la nostra gent : als Països Catalans decidim Independència, Socialisme i Feminisme. Per canviar-ho tot!

Octubre 2013

[Article d'opinió] La tornada a l’ensenyament alienant

La tornada a l’ensenyament alienant

Arriba el nou curs, el tornar-te a vendre com la persona més vomitivament flexible a les inscripcions de les borses de treball, després d’haver fet els càlculs absurds pregant poder-te pagar els cafès entre classes i assemblees. Saludar de nou a la intolerància del tu sola davant la verborrea demagògica en paper, en pantalla i després, com una punyalada al cor, traduïda pels teus. És el xoc de l’arribada del setembre, companya, i amb ella tornes al camp d’alienació permanent.

Després d’estar hores revisant ofertes de feina et desespera la necessitat d’omplir el teu currículum, complaure aquells que et compraran, i per això necessites vendre el coneixement que ells volen. Prepara’t per ser objecte d’un contracte de compra-venda on tu i la teva educació no seran res més que mercaderia subordinada a la selva del mercat lliure. Sotmesa a les regles de competitivitat i eficiència, sentiràs el batec de la propietat privada també dins les aules. Percebràs els fruits de l’aprenentatge com un producte estrany en tu, no és per tu ni pels teus. I el més desolador és que és només un presagi del que et passarà amb el teu treball.

L’extirpació permanent d’una educació de classe els ha permès construir dins de cada una de nosaltres un escenari perfecte, l’escenari del feliç oprimit. Des del primer plor a l’escola, hem engolit, cada vegada més desganats de preguntes, el món que ens han presentat. Endormiscades, ens han ensenyat a no qüestionar ni problematitzar el teatre del ric, a ser objectes – i no subjectes – de la nostra realitat. Han anul·lat qualsevol rastre de consciència crítica i ens disfressen, en silenci, de víctimes d’una realitat que el pobre no domina. Com més passeges pel mar aliè en el seu immens vaixell, les seves instal·lacions semblen més boniques i tu sembles tenir-hi un lloc. Però ja no sents el soroll del mar, no veus  les onades, ni l’horitzó, ells dominen la teva realitat. Arriba un punt en el que no reconeixes les aigües sobre les que estàs, ets cada vegada més incapaç d’objectivar la realitat, de tocar l’aigua  i explorar el vaixell des de fora, d’entrar en una bonica i humana relació dialèctica acció-món.

Aquest brutal allunyament i despossessió del nostre entorn es perpetuarà al centre de treball, allà on el capità serà de nou l’amo de la teva vida. Recorda que Marx ens ensenyava que “Com més s’apropia el treballador el món exterior, a través de la naturalesa sensible, per mitjà del seu treball, més es privarà de les queviures”, és a dir, més s’hi allunyarà. I és que, com a treballadora desposseïda que seràs, el món exterior no pertanyerà al teu treball, perquè no en seràs el propietari, la natura no t’oferirà els mitjans per a la sobreviure en sentit immediat, sinó que ho farà el treball i els quatre rals que  et proporcioni. D’aquesta manera, tan en el camp de l’educació com en el del treball, el producte del procés és quelcom que es troba fora de nosaltres, aliè, independent. Tanmateix, Marx esgrimeix que si el resultat és tal, el procés de producció ha d’esdevenir alienació activa. Doncs tu no has nascut submisa i resignada sinó que has estat víctima d’un llarg procés de neteja a través dels mètodes pedagògics que el capital t’imposa.

La transmissió de coneixements s’ha convertit, segons Paulo Freire, en una “narració de continguts que, per ells mateixos, tendeixen a petrificar-se o a transformar-se en quelcom inerme, siguin aquests valors o dimensions empíriques de la realitat”. L’educació sistemàtica només diposita i transmet. És unidireccional. Em pregunto quantes vegades hauràs sentit “seu”, “escolta”, “calla”. T’han fet seure a la cadira vestida de blanc, com en un psiquiàtric, i has fet de pacient oient. No has estat subjecte actiu en el procés d’aprenantatge, ni tu, ni les teves companyes. Ningú ha pensat mai que tu poguessis fer trontollar grans teories, que la professora pogués aprendre de tu. No seràs educada fins que no hagis acumulat més i més conceptes i idees tot pujant per l’escala de la pedanteria. Doncs què sabrà el pobre, desproveït del seu coneixement, sobre economia? I així, al llarg dels anys, només podem dir que ens espanta que ens preguntin en públic, només podem dir que hem exercitat la memòria.

Vergonyosa, recordes el primer dia que vas seure al pupitre de la universitat. Notaves la distància amb les estudiants, no eren companyes el que miraves de reüll sinó la teva competència. I és que en la mesura en que avances cap a capes educatives més professionalitzades s’accelera la deshumanització. Potser no és el què esperaves, però des de petita t’han repetit que havies d’anar a la universitat, que t’esperava una vida millor a la dels teus pares. Però ara, pregunta’t què hi fas sinó aprendre per vendre’t a un cost més alt. L’autosacrifici del que parla Marx en referència al treball extern el podem transcriure  a l’ensenyament alienat. I  no serà causal l’impacte  que això et produeix: fluirà l’aïllament, el desengany, el conformisme, la despersonalització, la desmotivació… T’han enviat al grup de les víctimes passives de forces externes que han perdut el sentit de nosaltres mateixes amb el món.

Amb tota la violència, han obert el foc cremant la nostra essència humana i coent-nos com perfectes esclaves. Però tu ho saps i t’aixeques alegre del llit, fiques els llibres a la motxilla de nou després d’uns mesos. Respires el clima de tornada a aquell front perdut, la universitat. Reaparèixer-hi, per tu representa el bonic contrast entre el record de l’harmonia de les onades blaves i  l’alçar-te de nou morint-te, somiant amb un hivern roig. És la transició dels oasis de lectura infinita entre la sorra cap al camp de batalla ideològica de nou. Per això tu tornes a la teva escola, allà on les persones no es venen sinó que reflexionen i actuen sobre el món, la praxis.

Per Helena Vázquez, militant del SEPC Ciutadella

 (Publicat a l’ACCENT)

Finalitza la VIII Assemblea Nacional. Un nou impuls!

Aquest darrer cap de setmana (28 i 29 de setembre) s’ha celebrat a Ulldecona la VIII Assemblea Nacional del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, a la que ha assistit militància d’arreu del país. Després de 7 anys d’història del sindicat, producte de la confluència de l’Alternativa Estel i la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans (CEPC), el SEPC segueix participant activament en el moviment estudiantil d’arreu dels Països Catalans.

Aquesta VIII Assemblea Nacional s’ha produït en un moment d’efervescència del moviment estudiantil després de la davallada que va suposar el desgast de veure com s’aplicava el Pla Bolonya, contra el qual el SEPC va lluitar activament. Actualment aquesta situació s’està revertint. Ocupacions als rectorats de la UAB i la UB, el primer de més d’un mes de durada, el segon finalitzat amb un violent desallotjament per part dels Mossos d’Esquadra; la ocupació de la sala de graus de la URV, llarga i sostinguda força temps; la primavera valenciana, amb les conseqüents repressions policials, i l’activa mobilització en manifestacions com la del 27 de febrer tancaven un curs combatiu i actiu. L’inici del nou curs segueix la mateixa tendència. Així ho veiem amb la Vaga Indefinida contra l’aplicació del TIL, contra el decret de Convivència i la Llei de Símbols i contra tots els atacs que està rebent el sistema educatiu; les Illes Balears i les Pitiüses s’han aixecat pels drets de les estudiants i les docents, així com per defensar una educació de qualitat. A les Illes s’ha obert un nou horitzó en la lluita de les estudiants dels Països Catalans i així doncs, valorem aquesta vaga com el punt d’inici i de trobada per l’ensenyament que volem. Seguirem perquè la llengua, els símbols, el treball i l’educació no estan en venda ni romandran en mans dels botxins del capital i executors d’un nacionalisme espanyol, ranci i exclusiu.

És en aquest context on, fruit del debat de tota la militància, de forma assembleària i profundament democràtica, hem renovat el nostre compromís de lluitar per una educació pública, popular, antipatriarcal, de qualitat i en català. Davant l’auge de l’ultradreta espanyolista, sobretot al País Valencià, a la Catalunya Nord, i, últimament també a Barcelona, ens hem reafirmat com antifeixistes, marcant-nos com a objectiu combatre així el feixisme dins de les nostres aules i els nostres campus. També hem apostat per consolidar l’autogestió dels nostres nuclis per tal d’enfrontar-nos al poder i l’hostilitat espanyolista de manera autònoma. Davant la problemàtica ambiental en forma de pèrdua de la nostra sobirania alimentària, la contaminació que ens envolta i la manera de fer i de ser d’un sistema que ha deixat enrere les persones i el territori enfront del pur interès del capital, hem actuat ampliant el nostre compromís amb el nostre territori. L’autogestió i l’ecologisme són pilars que creiem essencials per tal d’assolir un ensenyament als Països Catalans que enalteixi l’autosuficiència i que defensi el territori. Sempre sent conscients, ara més que mai, que el model actual d’Universitat i d’ensenyament està en crisi, i noves lleis, com la LOMQE, i la progressiva implantació de l’Estratègia Universitària 2015, ens recorden que no ens podem permetre cap moment de descans en la defensa dels nostres drets com a estudiants.

Aquesta Assemblea Nacional ha estat tot un exemple de construcció crítica d’un projecte que vol i està arrelat a la realitat més directa de cada campus i de cada aula. El model assembleari i el debat han estimulat la millora en qualitat i en quantitat dels nostres objectius, de la nostra manera de crear i de construir: el nostre compromís per la lluita vertadera i necessària, per la de base i la diària. Ja deia Estellés que ‘mai no es canta en va‘ i així farem saber al poder més proper i al més llunyà que ens crea la misèria que les nostres assemblees no es celebren en va, que els nostres punys no s’alcen en va, que la nostra alegria no és en va i que la nostra contribució per l’alliberament dels pobles del món no serà en va.

El lema d’aquesta VIII Assemblea Nacional ha estat: ‘UN NOU IMPULS’. I és que sortim de dita Assemblea amb la voluntat de fer créixer el moviment estudiantil per així poder donar resposta a tots els atacs que està rebent l’educació pública -sempre des de l’alternativa anticapitalista- alhora de voler conscienciar al conjunt de la comunitat educativa de la necessitat de crear un altre model educatiu.

Il·lusionades és segurament l’adjectiu que millor defineix el sentiment de la militància després de l’Assemblea Nacional. Hem vist com aquesta ha augmentat considerablement des de la darrera Assemblea Nacional, i com aquesta nova militància ha entrat amb ganes. Hem pogut visualitzar l’obertura de nous nuclis, i l’expansió del Sindicat, sobretot al nivell d’educació secundària. Hi ha hagut una renovació amb gent de tot el territori, que permet reafirmar el SEPC com una organització estudiantil amb força i amb implantació arreu dels Països Catalans.

Voldríem acabar citant una frase de Malcolm X: l’educació és el nostre passaport cap al futur, ja que el demà pertany a aquells qui avui es preparen per ell. Per tant, com que només lluitant pel que és nostre ens assegurarem el futur, animem a participar arreu dels Països Catalans en les mobilitzacions futures i actes diversos per tal de construïr aquest projecte conjuntament.

Per uns instituts conscients i rebels,
per unes universitats protegides de les peülles del capital,
per uns campus sense empreses privades,
per uns centres de formació professional lliures d’explotació,
per uns passadissos lliures de sexisme,
per unes aules crítiques,
per unes docents que facin llegir i no creure,
i per un Moviment Estudiantil actiu i participatiu!

Per l’educació pública, popular, de qualitat, antipatriarcal i en català!

Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, 2 d’octubre de 2013

Les estudiants amb la Vaga Indefinida, pel català i l’educació de qualitat!

Han passat ja dues setmanes d’aquell 16 de setembre que suposava l’inici de la vaga indefinida que van decidir emprendre docents i estudiants de les Illes Balears i Pitiüses. Són innumerables les mobilitzacions que s’han convocat, de naturaleses i formats molt diferents: piquets constants a desenes de centres educatius, acampades al carrer, concentracions i manifestacions massives… Docents, estudiants, famílies però també el conjunt de la societat illenca s’han volcat en fer reeixir aquesta protesta. La reacció del govern balear ha anat poc més enllà del despreci i la intenció de minimitzar l’impacte d’una vaga històrica que està sent un revulsiu a les diferents ciutats, viles i pobles de les Illes. La Delegació del govern espanyol a Mallorca també ha respòs en la mateixa línia, prohibint per exemple concentracions de mestres o enviant els cossos repressius de la Policia Nacional als manifestants.

Aquest procés de mobilització constant va tenir la seva culminació en quatre grans manifestacions massives que es van viure el passat diumenge, 29 de setembre, a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

A l’illa de Mallorca, el conjunt de l’Esquerra Independentista de Mallorca (EIM) convocava a les 18:00h una manifestació a la Plaça d’Espanya amb el lema “Si el present és de lluita, el futur és nostre. Construïm l’educació que volem!”. Com a participants de l’EIM, el SEPC de la UIB i els diferents nuclis de SEPC Secundària de l’illa hi fóren presents amb el lema propi “Contra l’espanyolització i mercantilització, estudiants a la vaga indefinida”. Més de 170 autobusos van anar de tots els racons de l’Illa a Palma, aconseguint que una marea verda col·lapsés el centre de la ciutat. Segons xifres oficials, més de 100.000 persones van recórrer els carrers per mostrar el seu rebuig absolut al TIL i el govern popular, així com per reclamar una educació pública i popular.

Pot llegir-se una crònica més extensa de la manifestació d’ahir feta pel SEPC Mallorca al seu blog; així com aquelles dels diferents dies de vaga fins avui.

Sota el clam de “Contra la imposició defensem l’educació”, entre 8.000 i 10.000 manifestants sortien al carrer a Menorca. Una quantitat extraordinàriament alta, sent també segurament la més gran manifestació que hagi viscut mai l’illa. Sindicats, docents, famílies i estudiants féren parlaments al final de la convocatòria mentres el final de la manifestació encara no havia pràcticament sortit del seu inici.

A Eivissa hi tengué lloc una multitudinària manifestació que conglomerà 10.000 persones. Aquesta fou convocada a s’Alamera, al passeig de Vara de Rey (Vila d’Eivissa) i passà per la seu del Partit Popular, que rebé una forta escridassada per part de la població eivissenca. Amb tot, docents, estudiants, mares i pares tenyiren de verd els carrers de Vila amb una mobilització que durà dues hores.

A Formentera es concentraren 500 persones a la Plaça de la Constitució a Sant Francesc Xavier que, sota la consigna de “Contra la imposció defensem l’educació”, feren visualitzar la indignació del poble formenterenc.

Des de totes bandes dels Països Catalans hem vist al llarg d’aquests dies actes de solidaritat amb la causa illenca. Centenars de persones es concentraven a Girona, Tarragona, Lleida… els últims dies, així com una gran quantitat de persones que diumenge es van trobar a Plaça Sant Jaume de Barcelona com ja havien fet dies enrere. També s’han vist diferents mobilitzacions al País Valencià com les de València i Castelló, convocades davant les seus del Partit Popular, i la d’Alacant, a la Casa de les Bruixes. Són molts els altres actes que s’han organitzat i que no s’aturen: xerrades, debats o activitats diverses per recol·lectar diners.

A dia d’avui, la caixa de resistència ja suma gairebé un total de 300.000€. L’existència d’aquesta caixa de resistència, així com la solidaritat i les aportacions a aquesta, és imprescindible per a la resistència de la vaga i contribuïr econòmicamenta pagar els jornals dels docents en vaga donada la situació econòmica actual. El número de conta és el 2056-0009-74-4102003417 (Caixa Colonya – a nom d’Obra Cultural Balear).

D’altra banda, cal destacar el treball i el sacrifici realitzat per l’estudiantat, que tot i que no perdre sou, estan patint la repressió tant per part dels seus respectius instituts com per part de la policia espanyola. Amb una estratègia intimidadora, les forces de seguretat de l’estat han realitzat identificacions a més d’una vuitantena d’estudiants i han actuat desmesuradament en diverses ocasions amb retencions il·legals, agressions diverses i una amenaça de denúncia per coaccions i amenaces a una quarantena d’estudiants. Tot i així, les estudiants no s’aturen i segueixen buidant les aules amb les mobilitzacions i els piquets.

Amb tot, la Vaga Indefinida ha significat el punt d’inici de la revolta necessària a les Illes, ha estat el punt de trobada de diferents lluites que han vist en aquesta vaga un exemple i una mostra de coratge. S’ha aconseguit paralitzar l’educació i posar en crisi el Govern Balear i la Conselleria d’Educació, els quals no aconsegueixen romadre amb indiferència davant la insubmissió de la comunitat educativa. Segueixen dimitint directors de centres educatius en senyal de protesta per la suspensió de tres directors de Menorca que desobeïren a la Conselleria en l’aplicació del TIL. La societat s’ha aixecat per a dir prou a un govern que vol utilitzar l’educació com a eina espanyolitzadora i que prepara les estudiants per als interessos del gran capital.

Les conseqüències de la mobilització comencen a fer-se patents. El Govern s’ha vist desbordat i ha hagut de començar la marxa enrere excloent l’educació secundària de l’aplicació del TIL. Tot i així, Bauçà i Joana M. Camps segueixen sense voler escoltar la comunitat educativa i ahir no es pogué arribar a cap acord a les negociacions amb el Comité de Vaga.

S’ha encès arreu dels Països Catalans una flama en cada barri, vila i poble de solidaritat activa i suport important. La societat de les Illes ha despertat en front dels atacs del Govern Balear i ha demostrat que el poble té la força suficient per paralitzar l’educació i defensar-la en front d’una tirania que actua en contra dels seus interessos. Aquesta vaga és l’inici d’una revolta que no s’aturarà fins que no es faci marxa enrere amb les polítiques espanyolistes i conservadores del Partit Popular que tant de mal estan fent a les Illes i, en conseqüència, al conjunt dels Països Catalans.

Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), 1 d’octubre 2013

Comunicat sobre la ràtzia policial contra l’organització basca Herrira

Avui, dilluns 30 de setembre, ha tingut lloc una nova agressió contra l’organització popular del poble basc arreu d’hego Euskal Herria (sota domini espanyol). Al migdia, es té coneixement que aquesta ràtzia repressiva ha suposat la detenció, per part de la Guardia Civil, d’un mínim de 18 persones de l’organització Herrira. Aquesta organització es dedica al suport a les refugiades i exiliades així com a les preses polítiques basques, un col·lectiu que agrupa més de 700 persones en presons d’arreu del món, principalment als estats espanyol i francès.

A més, l’Audiencia Nacional espanyola ha decretat el bloqueig dels comptes corrents de l’organització de solidaritat, així com la suspensió de les seves xarxes socials i presència a Internet. També es té constança del registre forçat a diverses seus de l’organització. Arreu d’on s’han produït detencions i registres s’hi han concetrat nombroses persones, cridant, entre altres, “Estat espanyol, estat terrorista”, “Presoak kalera, amnistia osoa”  (presos al carrer, amnistia total) i “Parlen de pau, torturen i assassinen”

Cal tenir en compte que Herrira basa la seva acció solidària en el reconeixement dels drets humans més elementals, el reagrupament del col·lectiu de presos a Euskal Herria, l’alliberament dels malalts terminals, així com aquelles preses que ja han complert condemna i que se´ls allarga la pena mitjançant l’anomenada doctrina Parot, una doctrina que rep cada dia més crítiques polítiques i judicials arreu del Món. Precisament, el Tribunal d’Estrasburg tenia previst pronunciar-se en breu sobre l’allargament de condemnes d’algunes preses polítiques basques.

Amb aquesta nova ràtzia repressiva, però, l’Estat espanyol deixa clar que no té cap interès en resoldre el conflicte polític que l’enfronta amb Euskal Herria des de fa segles durant els quals he pres diferents formes. Precisament, el darrer format que ha adoptat el conflicte ha estat la unilateralitat per part de l’esquerra abertzale a l’hora de fer passos i resoldre el conflicte de manera estrictament pacífica, amb processos polítics i democràtics.

Aquesta unilateralitat no ha estat mai corresposta per part dels estats ocupants, especialment l’espanyol, qui demostra novament quina és la seva aposta: militarització del conflicte, repressió política, persecució de la solidaritat i negació de l’existència de presos i preses polítiques, anomenant terrorista a qualsevol expressió de disidència política. L’Estat espanyol evidencia una nul·la voluntat de diàleg o d’actuar d’altra manera que no sigui la policíaca. Que la imputació contra membres d’Herrira sigui per enaltiment del terrorisme, integració i finançament a banda armada palesa el surrealisme de tot plegat.

En aquest sentit, cal entendre la repressió d’avui en vista a la proximitat de la manifestació pel drets humans que cada gener es celebra a Bilbao. Cada any, Herrira convoca una manifestació en favor dels drets dels presos i preses polítiques basques que suma cada any milers de persones a principis de gener. Aquesta mobilització, vol fer enguany un salt qualitatiu, entenent que allò important no és només la massiva manifestació sinó l’activació als barris i pobles per una mobilització constant, tot recuperant la centralitat del carrer. És aquest el punt clau al que l’Estat espanyol ver fer-hi front de l’única manera que coneix: la repressió.

Des de les organitzacions l’Esquerra Independentista dels Països Catalans volem denunciar, un cop més, la repressió de l’Estat espanyol. Així mateix, volem solidaritzar-nos amb l’esquerra abertzale, l’única part del conflicte que ha fet passes per superar la situació política actual. Entenem que és precisament la mobilització i la lluita al carrer la que ha de permetre que sigui el poble qui decideixi el seu futur.

Prou repressió contra el poble basc! Preses al carrer!
Països Catalans, 30 de setembre de 2013