La tornada a l’ensenyament alienant
Arriba el nou curs, el tornar-te a vendre com la persona més vomitivament flexible a les inscripcions de les borses de treball, després d’haver fet els càlculs absurds pregant poder-te pagar els cafès entre classes i assemblees. Saludar de nou a la intolerància del tu sola davant la verborrea demagògica en paper, en pantalla i després, com una punyalada al cor, traduïda pels teus. És el xoc de l’arribada del setembre, companya, i amb ella tornes al camp d’alienació permanent.
Després d’estar hores revisant ofertes de feina et desespera la necessitat d’omplir el teu currículum, complaure aquells que et compraran, i per això necessites vendre el coneixement que ells volen. Prepara’t per ser objecte d’un contracte de compra-venda on tu i la teva educació no seran res més que mercaderia subordinada a la selva del mercat lliure. Sotmesa a les regles de competitivitat i eficiència, sentiràs el batec de la propietat privada també dins les aules. Percebràs els fruits de l’aprenentatge com un producte estrany en tu, no és per tu ni pels teus. I el més desolador és que és només un presagi del que et passarà amb el teu treball.
L’extirpació permanent d’una educació de classe els ha permès construir dins de cada una de nosaltres un escenari perfecte, l’escenari del feliç oprimit. Des del primer plor a l’escola, hem engolit, cada vegada més desganats de preguntes, el món que ens han presentat. Endormiscades, ens han ensenyat a no qüestionar ni problematitzar el teatre del ric, a ser objectes – i no subjectes – de la nostra realitat. Han anul·lat qualsevol rastre de consciència crítica i ens disfressen, en silenci, de víctimes d’una realitat que el pobre no domina. Com més passeges pel mar aliè en el seu immens vaixell, les seves instal·lacions semblen més boniques i tu sembles tenir-hi un lloc. Però ja no sents el soroll del mar, no veus les onades, ni l’horitzó, ells dominen la teva realitat. Arriba un punt en el que no reconeixes les aigües sobre les que estàs, ets cada vegada més incapaç d’objectivar la realitat, de tocar l’aigua i explorar el vaixell des de fora, d’entrar en una bonica i humana relació dialèctica acció-món.
Aquest brutal allunyament i despossessió del nostre entorn es perpetuarà al centre de treball, allà on el capità serà de nou l’amo de la teva vida. Recorda que Marx ens ensenyava que “Com més s’apropia el treballador el món exterior, a través de la naturalesa sensible, per mitjà del seu treball, més es privarà de les queviures”, és a dir, més s’hi allunyarà. I és que, com a treballadora desposseïda que seràs, el món exterior no pertanyerà al teu treball, perquè no en seràs el propietari, la natura no t’oferirà els mitjans per a la sobreviure en sentit immediat, sinó que ho farà el treball i els quatre rals que et proporcioni. D’aquesta manera, tan en el camp de l’educació com en el del treball, el producte del procés és quelcom que es troba fora de nosaltres, aliè, independent. Tanmateix, Marx esgrimeix que si el resultat és tal, el procés de producció ha d’esdevenir alienació activa. Doncs tu no has nascut submisa i resignada sinó que has estat víctima d’un llarg procés de neteja a través dels mètodes pedagògics que el capital t’imposa.
La transmissió de coneixements s’ha convertit, segons Paulo Freire, en una “narració de continguts que, per ells mateixos, tendeixen a petrificar-se o a transformar-se en quelcom inerme, siguin aquests valors o dimensions empíriques de la realitat”. L’educació sistemàtica només diposita i transmet. És unidireccional. Em pregunto quantes vegades hauràs sentit “seu”, “escolta”, “calla”. T’han fet seure a la cadira vestida de blanc, com en un psiquiàtric, i has fet de pacient oient. No has estat subjecte actiu en el procés d’aprenantatge, ni tu, ni les teves companyes. Ningú ha pensat mai que tu poguessis fer trontollar grans teories, que la professora pogués aprendre de tu. No seràs educada fins que no hagis acumulat més i més conceptes i idees tot pujant per l’escala de la pedanteria. Doncs què sabrà el pobre, desproveït del seu coneixement, sobre economia? I així, al llarg dels anys, només podem dir que ens espanta que ens preguntin en públic, només podem dir que hem exercitat la memòria.
Vergonyosa, recordes el primer dia que vas seure al pupitre de la universitat. Notaves la distància amb les estudiants, no eren companyes el que miraves de reüll sinó la teva competència. I és que en la mesura en que avances cap a capes educatives més professionalitzades s’accelera la deshumanització. Potser no és el què esperaves, però des de petita t’han repetit que havies d’anar a la universitat, que t’esperava una vida millor a la dels teus pares. Però ara, pregunta’t què hi fas sinó aprendre per vendre’t a un cost més alt. L’autosacrifici del que parla Marx en referència al treball extern el podem transcriure a l’ensenyament alienat. I no serà causal l’impacte que això et produeix: fluirà l’aïllament, el desengany, el conformisme, la despersonalització, la desmotivació… T’han enviat al grup de les víctimes passives de forces externes que han perdut el sentit de nosaltres mateixes amb el món.
Amb tota la violència, han obert el foc cremant la nostra essència humana i coent-nos com perfectes esclaves. Però tu ho saps i t’aixeques alegre del llit, fiques els llibres a la motxilla de nou després d’uns mesos. Respires el clima de tornada a aquell front perdut, la universitat. Reaparèixer-hi, per tu representa el bonic contrast entre el record de l’harmonia de les onades blaves i l’alçar-te de nou morint-te, somiant amb un hivern roig. És la transició dels oasis de lectura infinita entre la sorra cap al camp de batalla ideològica de nou. Per això tu tornes a la teva escola, allà on les persones no es venen sinó que reflexionen i actuen sobre el món, la praxis.
Per Helena Vázquez, militant del SEPC Ciutadella
(Publicat a l’ACCENT)
