Fa uns mesos, i arran de l'autodisolució de Segi, el
periodosta de Gara, Alberto Pradilla publicava un article titulat 'Para toda la vida' on
descrivia el que suposava per al jovent basc la seua militància en
l'organització juvenil , no només a un nivell polític sinó també pel que fa al
pla personal. Moltes d'aquelles sensacions que el periodosta descrivia són,
d'alguna manera, extrapolables al context de les organitzacions de l'Esquerra
Independentista i més concretament, en el meu cas al Sindicat d'Estudiants dels
Països Catalans.
Acabant ja la meua etapa
estudiantil ( ja era hora!) i per tant la meua militància en l'organització
estudiantil de l'EI puc observar amb perspectiva el que ha suposat per a mi, i
per a molts de nosaltres, el nostre pas pel sindicat.
El SEPC és, en molts casos, (i
en el meu ho va ser) el primer contacte amb l'independentisme combatiu de molts
joves que tenen la necessitat de construir, des de l'àmbit estudiantil, un nou
model de societat basat en la justicia social i allunyat de criteris
economicistes, tot des d'una perspectiva nacional que reivindique la
construcció d'un marc educatiu propi que ens permeta desenvolupar les nostrres
pròpies reformes educatives i que establisca el català com a llengua vehicular
a l'ensenyament. Aquests principis són els que han guiat el sindicat en el seu
què-fer diari, així no podem oblidar, per exemple, que el SEPC fou una de les
organitzacions referents, a tot l'Estat Espanyol, en l'oposició a l'Espai
Europeu d'Ensenyament Superior, i ha participat activament en totes les mobilitzacions
estudiantils en contra de les darreres reformes privatitzadores de l'educació a
tots els nivells. A més a més el nostre discurs es veu enfortit dia a dia quan,
per exemple, rectors de diferents universitats del país assumeixen que “Bolonya
és un nyap” o quan les nostres advertències sobre la progressiva privatització
de les universitats i el conseqüent augment de taxes s'està complint. El temps
ens ha donat la raó al respecte.
Pel que fa al terreny personal
ens ha servit , a molts de nosaltres, per conèixer racons de la nostra nació
que d'altra manera no haguera sigut possible xafar i per conèxer gent amb les
mateixes inquietuts, cosa que no fa sinó reafirmar-nos en les nostres
conviccions. A més podem considerar el nostre pas pel SEPC com una “escola de
militància” que ha contribuït a la nostra formació personal, tot aportant-nos
una conciència crítica.
Més enllà, però, del que ja
s'ha comentat, cal remarcar la importància del SEPC, ja que ha de servir com a
porta d'entrada a l'Esquerra Independentista i com a trampolí per a continuar
la militància en la resta de col.lectius que en formen part, només així
aconseguirem bastir un moviment d'alliberament nacional, fort, cohesionat i amb
una gran base social que ens permeta construir una alternativa real i
plantar cara als reptes que se'ns plantejen en una societat cada vegada més
convulsa.
En conclusió, cal que tots els
militants del SEPC (els que ho són i els que ja no) ens sentim orgullosos de la
feina feta fins ara i d'un discurs propi, elaborat, crític i coherrent
que ens a erigit com a un de les organitzacions capdavanteres del moviment
estudiantil. A més, és necessari que els nous estudiants de les universitats
públiques dels Països Catalans se n'adonen de la importància que té l'ensenyament
en el nostre desenvolupament com a persones i de que l'única manera de combatre
els atacs contra el caràcter públic de l'educació és estant organitzats.
Escrit per: Àlex Tejedor, militant del SEPC a la
Universitat Jaume I de Castelló
