En un moment de crisi social, econòmica i ambiental com en el que ens veiem immerses, el transport públic hauria de ser un servei de fàcil accés per al jovent del nostre país, per tal de poder moure’ns pel territori d’una manera ràpida, eficient i respectuosa amb el medi ambient. Malgrat tot, en comptes d’intentar satisfer els veritables interessos de les classes populars, els nostres polítics i governants es dediquen a buscar el benefici personal i de les empreses a les quals s’ha adjudicat el servei, o redueixen les partides de finançament dedicades al transport públic. Aquesta és la pràctica que duen a terme els nostres polítics i governants de manera reiterada, amb la falsa i demagògica excusa de la crisi econòmica.
Ja fa anys que, per culpa de la deixadesa de les administracions, les xarxes de transport públic del nostre país es troben en un estat de precarietat. Encara que la situació ja era per si mateixa prou rudimentària, l’any 2012 es va aplicar un desorbitat increment del preu del transport públic, adduint l’excusa que les usuàries només paguen un 25% del cost real del servei, i que en moments de crisi les administracions no poden sufragar aquesta despesa. Es tracta d’arguments demagògics i classistes que obvien que les classes populars ja paguen el transport públic mitjançant els impostos que abonen a les administracions cada any, de manera que al pagar el bitllet simplement s’està refinançant el servei. Per si amb les pujades de l’any passat no n’hi hagués hagut prou, amb el començament de l’any 2013 les nostres administracions tornen a apujar el preu del bitllet entre un 3,1 i un 4,1%. És a dir, que tornen a encarir el cost del bitllet, i fins i tot ho fan per sobre del nivells de IPC. Tot això sempre deixant de banda les reivindicacions de les usuàries i sense tenir present la gran davallada que ha patit el servei.
A les àrees metropolitanes del Països Catalans, sobretot de Barcelona, València i Palma, les insuficiències financeres estan a l’ordre del dia: al transport públic i la mala gestió del servei fan que utilitzar el transport públic s’hagi convertit en un veritable luxe per al jovent de les classes populars. Un dels afers més flagrants és el cas de TMB (Transports Metropolitans de Barcelona) –empresa pública que gestiona el servei de metro i bus de l’àrea metropolitana barcelonina–, que des de fa anys va reduint cada vegada més tant la freqüència de pas dels combois, com el número de línies de bus i metro; al mateix temps que està aplicant increments sistemàtics del preu del bitllet. Afegit a tot això, TMB té 300 alts càrrecs amb sous de més de 80.000 euros anuals, i efectua nombroses reunions en què es paguen suculentes primes als polítics de l’àrea metropolitana perquè hi concorrin. N’és un exemple l’alcalde barceloní Xavier Trias, que ha arribat a guanyar 36.000 euros per assistir a 3 o 4 reunions.
A Palma, les noves tarifes de l’Empresa Municipal de Transport (EMT), modificades per l’actual Ajuntament de la ciutat –presidit per Mateo Isern–, de mitjana s’han augmentat els preus dels autobusos un 23%, així com se n’ha reduït la freqüència de pas i s’han eliminat línies “innecessàries”. Aquestes mesures afecten a milers de treballadores, joves i estudiants, que depenen dels serveis de transport públic –especialment de l’autobús– per desplaçar-se cada dia. Així doncs, una vegada més, l’Ajuntament del PP aposta per un model de mobilitat basat en el transport privat no respectuós amb el medi ambient. Cal dir que a la ciutat de Palma els nivells de contaminació superen diàriament els 40-55 micrograms de diòxid de nitrogen per metre cúbic, xifra que supera el límit legal permès, concentració que ha patit un augment significatiu en els darrers anys.
A més, les comarques interiors i rurals dels Països Catalans, que no estan vinculades amb els serveis de les àrees metropolitanes, es troben que aquest servei és encara molt més limitat. Moltes comarques no disposen de línies ferroviàries, i les que ho fan solen tenir freqüències molt baixes que en dificulten l’ús. En aquestes comarques el servei de bus comarcal i intercomarcal, que en molts casos és l’únic tipus de transport públic que s’hi pot utilitzar, se sol trobar en un estat paupèrrim: alts preus dels bitllets, freqüències horàries més que insuficients, mala connexió entre línies i retards habituals en l’arribada i sortida dels busos. De manera que en aquestes comarques el desplegament precari del transport públic provoca que no existeixin connexions amb molts pobles i ciutats propers. Això dificulta la mobilitat del jovent que no disposa o bé de permís de conducció, o bé de diners per pagar-se un vehicle privat propi, cosa que n’obstaculitza l’accés a llocs de treball o d’estudi.
Cal tenir en compte que aquesta descarada pujada de preus que s’està aplicant a totes les xarxes de transport públic del país, està condicionada per la privatització progressiva dels transports públics que s’està duent a terme arreu dels Països Catalans. La més gran i important d’aquestes privatitzacions és la de RENFE, que ja ha provocat diverses vagues i mobilitzacions de les treballadores d’aquesta empresa, que denuncien que la privatització comportarà una reducció de plantilla i de freqüència de pas dels combois, així com nous augments del preu del bitllet. Com a usuàries, les joves sabem que la progressiva privatització del transport públic només pot provocar un major deteriorament del servei.
Encara que els nostres polítics ens vulguin fer creure que aquest procés de privatització s’imposa per reduir els alts nivells de dèficit públic provocats per la crisi econòmica, les privatitzacions tenen un marcat caràcter ideològic. La conversió del capital públic en capital privat pretén fer-nos avançar cap a un model econòmic de capitalisme salvatge en què s’ometen el interessos de les classes populars i l’únic motor de l’economia és el benefici dels grans capitals privats. Amb el pretext de la crisi econòmica, les grans fortunes guanyen cada vegada més poder, i ens forcen a avançar cap a un model de capitalisme basat en la privatització de tot tipus de serveis públics bàsics (educació, sanitat, transport públic, etc.), i així reduir al mínim el paper de l’Estat. D’aquesta manera, s’elimina progressivament el rastre de l’estat del benestar, que per nosaltres ja era insuficient.
Com a joves estudiants hem vist reduït cada cop més el nostre poder adquisitiu i capacitat d’autonomia econòmica. Primer, amb la imposició del Pla Bolonya que, degut al model d’avaluació continuada, ens impedia compaginar feines precàries amb els estudis. A més a més, el curs passat vam veure augmentada la nostra matrícula fins a un 67% provocant l’endeutament de les estudiants amb les entitats bancàries. A aquestes reformes per excloure la classe treballadora de les aules se li afegeixen totes les que pretenen augmentar la carestia de la vida, i, ara, li hem d’afegir aquest nou augment del transport públic.
Tenint en compte que la majoria de nosaltres estudiem fora del nostre lloc de procedència i que necessitem el transport públic dins les capitals on es troben les nostres facultats, aquest augment del bitllet s’afegeix a tots els insostenibles costos per accedir a la educació superior. Sumant-hi la reducció de les beques de mobilitat atorgades a les estudiants que necessitaven desplaçar-se fins on s’impartien els seus estudis, aquest augment del cost del transport públic no pot anar sinó en detriment, un cop més, de l’accés de les classes populars al tipus d’ensenyament que vulguin escollir.
I és precisament aquest camí a l’insult humà el que consciencia el jovent i ens fa pensar que el pitjor encara ha d’arribar. Les exigències de contenció del dèficit públic que ens imposa dictatorialment la Unió Europea, a les quals es suma l’imminent rescat a què haurà de sotmetre’s l’estat espanyol, només comportaran un tsunami privatitzador de tot els serveis públics, inclòs el transport, que provocaran un empitjorament de les condicions del servei i un encariment del que pagaran els usuaris.
Des d’Arran i el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), entenem el transport públic com una eina al servei de les classes populars, allunyat dels interessos privats, i que ha d’afavorir la cohesió territorial i social entre els diferents indrets del nostre país. També apostem per un model de transport públic respectuós amb el medi ambient i accessible per a tot el jovent del nostre país, allunyat de projectes elitistes com el TAV (Tren d’Alta Velocitat).
Per aquest motiu, animem al jovent del nostre país a plantar cara contra la pujada de taxes del transport públic, ja sigui mitjançant accions de protesta o bé mostrant la seva insubmissió utilitzant el servei sense sufragar el preu del bitllet.
Contra les retallades i la privatització: No paguem! Defensem el transport públic!
Arran, organització juvenil de l'Esquerra Independentista - www.arran.cat
Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), organització estudiantil de l'Esquerra Independentista - www.sepc.cat
