78è Aniversari de les Normes de Castelló - MANIFESTACIÓ

Dissabte va quedar escrita una altra de les pàgines en commemoració de les Normes del 32 gràcies a la manifestació que recorregué els carrers cèntrics de Castelló i que posà punt final al seguit d’actes programats des de l’Esquerra Independentista de la Plana per celebrar aquella fita lingüística i social.

La convocatòria de manifestació comptà amb nombroses adhesions de moviments socials i polítics de Castelló i comarques, com ara l’associació cultural Acció Cultural del País Valencià, o partits polítics com el Bloc Nacionalista Valencià i Iniciativa del Poble Valencià. El resultat van ser centenars de persones que volgueren donar cos a la marxa i fer un crit unànime per la dignificació de la llengua en tots els àmbits. I tot plegat malgrat l’oratge advers i la convocatòria per a la mateixa vesprada d’una altra manifestació en protesta per les reformes laborals.

Els manifestants per les Normes del 32, aplegats a la plaça de la Independència cap a les 18.30 amb una mar d’estelades i senyeres, dedicaren la vesprada del dissabte a fer sentir la seua preocupació per la situació discriminatòria que pateix el valencià en els àmbits educatiu i institucional.

En efecte, encapçalats pel lema “Utilitza la teua llengua, ells no ho faran” –i ajudats de proclames com “El nostre valencià, el català de tots”, “Normes una i no cinquanta-una” o “Menys corrupció, més educació”–, els manifestants van fer ben visibles a la societat castellonenca no només les seues demandes en favor de la normalització plena de la llengua pròpia, sinó també la importància de les Normes com a document normatiu que ja el 1932 treballava en la direcció de la convergència i la màxima unitat possible amb la resta de la llengua catalana –a diferència de l’actuació isolacionista gens innocent duta a terme per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en els nostres dies.

La marxa acabà al carrer Cavallers, concretament davant la Casa Matutano, lloc on el 21 de desembre de fa 78 anys personatges significatius de la cultura valenciana de l’època fixaren la seua signatura al document de les Normes. Un lleu plovisqueig acompanyà la lectura del manifest unitari –en què es denuncià sense embuts i amb xifres objectives la situació de minorització induïda en què es troba el català al País Valencià– i l’actuació de Josep Martí, que cantà una albada basada en la “Cançó del cansat”, d’Ovidi Montllor. Finalment, la interpretació de La Muixeranga clogué l’acte.

El plugim continuà, aparentment inofensiu, fins i tot difícil de percebre a simple vista, però la veritat és que els carrers de Castelló anaven quedant xops a poc a poc. Actualment, així és la lluita per defensar el que, per pura lògica, hauria de ser ja realitat: poder viure en valencià al País Valencià sense haver de demanar-ho ni donar explicacions. Cada crit de denúncia i de batalla per assolir aquest objectiu, com el que es visqué dissabte en la manifestació per les Normes, és un pas petit, però imprescindible per, any rere any, anant forjant un camí de recuperació lingüística que pren forma de manera inexorable i pese a qui li pese. Un pas que dignifica tots els col·lectius i persones implicats. És per això que des de l’EIP donem les gràcies a totes les persones, els col·lectius socials i els partits que mostraren la seua adhesió i implicació en aquella jornada reivindicativa, i els encoratgem a continuar per la senda de la recuperació lingüística i nacional.

78è Aniversari de les Normes de Castelló - XERRADA

La vesprada del 10 de desembre es va donar el tret d’eixida a les activitats programades des de l’Esquerra Independentista de la Plana per commemorar el 78è aniversari de les Normes. L’encarregat de l’obertura fou Toni Gisbert, coordinador d’ACPV, que va oferir una xarrada a la Casa de la Cultura de Castelló sota el títol “Es diu català. L’evolució del conflicte entorn el nom de la llengua”.

L’historiador alzireny inicià la seua intervenció amb una constatació gens sobrera: l’anormalitat que suposa la supervivència d’una llengua no només sense estat, sinó amb l’estat a la contra històricament. Una llengua, en definitiva, malmesa al llarg dels segles que, amb tot, perdura i guerreja per assolir l’ús ple i desacomplexat.

A partir d’ací, Gisbert desplegà la xarrada partint precisament d’un dels intents lingüicides més vergonyosos perpetrats contra el valencià en els últims temps: el blaverisme dels anys 80. Les armes amb què aquest moviment pretenia esquarterar la unitat lingüística eren les següents: uns arguments insostenibles científicament –quan no inexistents–; el llenguatge miserable de la violència com a forma (fracassada) d’atemorir i fer passar per l’adreçador els insubmisos, i sobretot, la impunitat fastigosa amb què comptaven gràcies a unes institucions controlades encara per les escorrialles franquistes.

Afortunadament, la bogeria que fou el secessionisme d’aquells primers temps ensopegà amb trenta-sis sentències judicials, que no només deixaven –i deixen– clara la unitat de la llengua catalana, sinó que estableixen de manera irrevocable la legitimitat d’utilitzar la denominació de català al País Valencià.

Toni Gisbert centrà la resta de l’exposició en el redisseny d’estratègia que ideà el moviment secessionista valencià una vegada desactivat judicialment el blaverisme. Parlem de l’anomenada tercera via, que prengué forma institucional amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) el 1998, i que arriba fins als nostres dies.

Com comentà Gisbert, l’estratègia de la tercera via ja es detecta als segles XIX i XX, i consisteix a aparcar la qüestió onomàstica per, aparentment, promocionar el valencià en l’ús social. El fet cert, però, és que l’actuació de l’AVL es concreta en dos eixos de caire manifestament particularista, tal com assenyalà Toni Gisbert: d’una banda, si bé no es nega la unitat de la llengua, s’obvia sistemàticament la denominació de català per referir-s’hi –amb el resultat d’uns circumloquis tan llargs com ridículs a l’hora de definir què és el valencià–; d’altra banda, es practica la dialectalització extrema en tots els registres, reforçada per la producció de diccionaris de tot tipus, gramàtiques, etc., com si abans del 1998 el valencià haguera estat a la intempèrie absoluta en els temes de normativa lingüística.

Toni Gisbert finalitzà la xarrada amb un missatge clar: les dades objectives dels últims estudis demostren l’efectivitat nul·la d’ajornar el debat onomàstic per, suposadament, obtindre guanys en l’ús social de la llengua. És per això que, darrere de la tercera via, l’únic que hi ha és un projecte confusionista, al qual no podem sucumbir de cap manera els sectors vertaderament progressistes i d’esquerres, és a dir, aquells que volem de manera sincera la dignificació de la llengua i l’ús ple en la seua pròpia terra.

En aquest panorama i de cara al futur, el paper de les Normes 78 anys després que se signaren a Castelló de la Plana és fonamental, tal com reivindicaren els assistents durant el temps de debat que es visqué després de la xarrada. I és que, davant d’una producció normativa abassegadora per part de l’AVL, cal denunciar sense embuts la maniobra secessionista que hi ha al darrere de tot plegat, i cal proclamar fermament que el valencià ja disposava de tota una sèrie d’obres i documents normatius abans de la constitució de l’Acadèmia, com ara les Normes del 32, exemple ben antic i nostrat del que significa treballar per una llengua estàndard digna i convergent.